La memòria històrica del punk barceloní, escrita per primer cop

BarcelonaLa història l'escriuen els vencedors. Però de vegades els supervivents tenen forces per esgarrapar un peu de pàgina. I el que acaba de publicar Joni D. no és intranscendent: Que pagui Pujol! Una crònica punk de la Barcelona dels 80 (La Ciutat Invisible) és el primer llibre notari del passat punk de Barcelona: l'escena alternativa, les primeres ocupacions, les mobilitzacions contra l'OTAN i el servei militar. El títol és el del disc de L'Odi Social de l'any 86, crida a la insubmissió civil.

Avui al capdavant de la discogràfica Kasba Music, Jesús Sahún (Barcelona, 1968) recorda que al principi només volia escriure sobre la seva joventut "com a reconeixement a la tasca d'aquells que sense voler fer història van participar en aquella moguda". La idea s'ha convertit en un llibre vibrant i compromès, que aplega fotografies, cartells i octavillas de principis dels vuitanta, i sobretot els records de Joni D., que amb 14 anys va formar part activa de la primera fornada punk barcelonina.

Repressió i reacció

A diferència d'altres llibres, això no és una crònica musical: "Parlar només del punk com a música no deixa de ser una tergiversació. Aquestes memòries estan escrites d'una manera molt lliure, que reflecteix molt bé el moment de velocitat en què vivíem". I també tenen un punt de costumisme impagable per la fauna que retrata: el cas del Garfio, adolescent que arran d'un accident va acabar amb un monyó en una mà i un garfi a l'altra, és més radical que qualsevol personatge que poguéssim trobar al CBGB l'any 77.

Posar en paper les vivències tampoc té un propòsit nostàlgic, més aviat de reafirmació: "Encara avui penso que tot ha empitjorat. Quan vaig néixer, l'Estat estava guiat per un dictador feixista, avui tot és en mans de les empreses capitalistes". Joni explica, sobre aquells anys iniciàtics: "Només érem 50 joves, érem innocents, no teníem cap interès ni per fer política ni per convertir-nos en un corrent social". Però la falta de locals d'assaig va motivar les primeres ocupacions al carrer Mèxic, "brutalment reprimides sense previ avís: van desallotjar locals on hi havien 31 grups de musica i quatre estudis de gravació".

I amb els aires preolímpics, els anys 1985 i 1986 van acabar indestriablement units al moviment llibertari. "Amb la designació de la Barcelona olímpica va començar una repressió planificada", denuncia Joni. No pas de violència constant, però van anar tancant locals: "Ens van treure del centre de la ciutat, on el punk tenia una presència molt forta". El govern va aconseguir el que volia: arraconar-los. "Però van pagar un preu: van aconseguir una Barcelona neta, però la repressió comporta una radicalització del reprimit. Ben aviat la majoria dels punks van prendre una postura llibertària i política". Avui, ell encara lluita: "Pel somni dels meus avis: que el progrés seria perquè les màquines treballessin més i les persones menys. Però hi ha una minoria que no fot ni brot i una majoria esclavitzada". Doncs això, Que pagui Pujol!