SOLIDARITAT

Quan qui té menys és qui dóna més

Voluntaris i donants es bolquen perquè el Gran Recapte d’aquest any tingui més èxit que mai

Del “No a la guerra” a l’ANC passant pel Gran Recapte. Carles Arquimbau no perd mai l’ocasió de fer de voluntari en el seu temps lliure. De fet, creu que tots els que tenen una “situació privilegiada” tenen una “obligació ètica i moral” de fer-ho. La cara de Carles Arquimbau (70 anys) és coneguda per a molts catalans. Fins i tot es podria dir que la majoria el coneixen per ser el Xato de Nissaga de poder o pels seus papers a Mirall trencat o a Cuéntame cómo pasó. Arquimbau és el coordinador del punt de recollida del Gran Recapte del Mercat de la Barceloneta i no es perd cap detall de res. Ja fa quatre anys que ho fa i coneix el ritual a la perfecció. Ahir era el  primer dia de la recollida -avui continua- i un equip de l’ARA el va acompanyar i va viure en primera persona l’experiència de ser voluntari.

“La gent s’oblida que el més recomanable és comprar llegums ja bullits perquè hi ha moltes persones que no poden ni pagar-se el gas per passar-los per l’olla”, explica mentre va col·locant el menjar a la caixa. Els organitzadors recomanaven per sobre de tot que es compressin aliments nutritius de llarga durada, especialment oli, llet, llegums cuits i conserves. Tot i que la majoria van fer-ne cas, alguns van optar per productes més peculiars, com podrien ser els polvorons, les ensaïmades o el fuet.

Bosses i més bosses

“Tot és benvingut, però són més necessaris els productes que caduquin en un termini més llarg”, explica. Arquimbau du l’armilla verda que correspon als organitzadors. Prefereix situar-se en un segon terme i es dedica a comptabilitzar i a col·locar el menjar, que no para d’arribar. Si bé a primera hora les donacions van ser més tímides, a mesura que s’acostava el migdia van ser una constant. Bosses i més bosses, i, fins i tot, algun carro.

A la primera línia de la trinxera s’hi situen les armilles blaves: dues voluntàries d’uns 30 anys que demanen a la gent que passa si voldrien fer una donació. Se situen en un lloc estratègic, entre la porta del mercat i la porta del supermercat.

“Bon dia, som del Gran Recapte, que voldria col·laborar-hi?”, “¿Vol que li doni una bossa per poder ajudar el Banc dels Aliments?”, eren les frases que Mar Rodríguez i Judith Cruz van repetir fins a la sacietat durant tot el matí. Sense cansar-se, sense remugar, amb el somriure dels que saben que estan fent les coses bé.

La Mar és el segon any que fa de voluntària a la Barceloneta. Feia molts anys que sentia a parlar del Gran Recapte, però fins que la seva mare no la animar no va atrevir-se a fer el pas. És veïna de la Barceloneta de tota la vida i s’admira en veure la generositat de persones que sap que tenen dificultats econòmiques. “T’emociones quan veus gent que no té res i que dóna aliments”, diu, i afegeix que només per això “ja val la pena ser voluntària”.

Crítiques als polítics

L’altra voluntària, la Judith, és del Perú i ha vingut a Barcelona per estudiar un màster. Sempre que pot fa activitats voluntàries, i celebra que hi hagi jornades com aquestes. Totes dues xerren amb persones de totes les edats, però el perfil més interessat en el Gran Recapte al Mercat de la Barceloneta és el de les dones d’edat avançada.

N’és un clar exemple la Josefa. Té 88 anys i va acompanyada de la seva assistenta. Viu de la pensió de viudetat, que li permet arribar, amb penes i treballs, a final de mes. “Els hauria de fer vergonya, als polítics d’aquí i d’allà, que sigui la gent humil la que ajudi la gent que no té res per a menjar”, critica indignada.

També es va mostrar enfurismat amb la situació que es viu a Catalunya David Kelly, que prové de l’illa de Man i ha vingut uns dies a visitar una amiga seva. “Em sembla increïble que en un país desenvolupat els nens passin gana”, diu el David, sorprès. Per aquest motiu, a l’hora de comprar aliments, es va voler centrar en productes per a la infància, com podien ser la llet en pols o les farinetes. “Una vegada més és la societat civil la que organitza i empeny”, sentencia l’amiga que l’acompanya, Sandra Reigosa.