L'ENTREVISTA

Miquel Vilardell: “No és el mateix un bon metge que un metge bo”

Va créixer com a fill del metge de Borredà (Berguedà) i mai ha volgut ser cap altra cosa que metge. Amb 70 anys, ha hagut de jubilar-se de la medicina pública i deixar la Vall d’Hebron. S’ha reubicat a la Dexeus i ha publicat 'Confessions d’un metge' (Plataforma Editorial)

Miquel Vilardell, el dia de l’entrevista, al recinte de la Biblioteca de Catalunya, al costat de la Reial Acadèmia de Medicina. / JÚLIA RODRÍGUEZ

Apareix a l’hora en punt i es disculpa perquè ja l’esperàvem (hem arribat dos minuts abans). Ens ha citat a la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i ens ensenya amb fruïció la sala de plens. El decep que no hi fem les fotos -no hi ha prou llum- però ho dissimula, com mana el seu caràcter. Sembla britànic i cal llegir-lo (i escoltar-lo) entre línies.

Com es desenganxa algú amb la seva vocació d’atendre pacients?

És que no ho faré. Em moriré veient malalts. Ara he hagut de deixar la medicina pública perquè he fet 70 anys, edat de jubilació obligatòria en el sistema públic, però me n’he anat a l’Institut Universitari Dexeus. És la meva vida: veure malalts i fer classes.

No vol fer cap creuer ni res del que se suposa que toca?

Segur que m’ho passaria bé jugant a golf. Però jo quan disfruto realment és quan sóc útil. Ho faré mentre em durin les capacitats, perquè les anem perdent...

Com se sap quan s’ha de parar?

Si treballes en equip veus si segueixes el ritme dels companys o no. Treballar en equip et manté al dia. Potser en lloc de cobrar hauria de pagar [Somriu].

El treball en equip és una de les seves obsessions...

Perquè és molt important. Si visito algú tot sol, ¿qui em corregirà si m’equivoco? Avui es treballa amb equips interdisciplinaris de metges, infermers, fisioterapeutes, psicòlegs, farmacèutics, treballadors socials... Has d’aprendre a treballar amb tots i és difícil, perquè fins ara els metges érem els reis.

Qui és bon metge?

Qui té els coneixements al dia. Això dóna una competència que, sumada a l’experiència i a la passió, fa un bon metge. Però no és el mateix un bon metge que un metge bo. Un metge bo ha de ser bon metge i, a més, tenir empatia amb el malalt.

Com s’aconsegueix?

Només pot sortir de valors personals: humilitat, prudència, perseverança, dedicació, esforç. Són valors que has de tenir des de la infantesa i et donaran la confiança del malalt. La ciència encara no dóna el 100% de les certeses i cal la confiança, i el pacient no et farà confiança si no veu en tu uns valors.

I per què costa tant de trobar això? Hi ha metges que ni aparten la vista de l’ordinador...

Hi ha un problema organitzatiu i un altre de pressió assistencial. Durant els últims anys, el sistema públic català, un dels millors del món, ha patit retallades. I, alhora, les tecnologies de la informació s’han convertit en imprescindibles. O sigui, que tens menys temps que abans i has de dedicar-ne una part a introduir dades a l’ordinador, temps que abans dedicaves a mirar als ulls el pacient, a tocar-li l’espatlla. Hem de trobar l’equilibri entre el tech i el touch. I calen més recursos.

Però hi ha metges fantàstics que no han canviat amb les retallades...

Això ja és la persona. Per això el metge bo és el que cultiva aquests valors i hem de fomentar-ho.

Al llibre, es queixa que els estudiants de medicina se seleccionen només per les notes i ningú els avalua com a persones...

Quan jo era el degà de la Facultat de Medicina vaig proposar que la carrera comencés amb un curs comú. Podrien entrar-hi amb una nota de tall no tan alta com la que hi ha ara però seria un primer any que serviria per avaluar habilitats i actituds i per seleccionar estudiants de medicina amb els valors que calen per ser un metge bo a més a més d'un bon metge. Però no vaig tenir gens d’èxit... [S’arronsa d’espatlles.]

Tampoc hi ha cap eina pedagògica durant la carrera per inculcar aquests valors...

És que si no els aprens de petit...

Als 18 anys ja no hi ets a temps?

Difícil. Si a casa sempre has vist ego i competitivitat, si des de petit et diuen que ets molt bo, arribes a metge i et creus el millor. Aleshores entres en la vida laboral i veus que calen habilitats i valors que no tens. Per això hi ha metges que es cremen en dos anys. Han de treballar en equip i no val només la competitivitat...

Potser el sistema de formació dels metges està equivocat perquè tot va a parar al MIR, que els marca la vida i que és competició pura...

No està equivocat del tot però sí que és cert que també calen els valors.

Vostè defensa la participació dels metges en la política de gestió.

Encara hi ha metges que pensen que el que es dedica a la a la gestió és perquè és mal metge. Però jo crec que no podem criticar la política sanitària i la gestió i alhora negar-nos a participar-hi. 

Per això va ser president del consell assessor del Govern i del Col·legi de Metges?

Sí. I es va arribar a insinuar que jo, que era cap de servei i catedràtic, volia fer carrera política.

I el van imputar en el cas de les pròtesis Traiber...

Perquè sortia en l’agenda d’una persona amb la qual no he parlat mai. I no tinc res a veure amb pròtesis, no sóc traumatòleg! Però hi havia eleccions i el meu nom cridava l’atenció.

Se n’ha penedit, d’haver entrat en aquests àmbits de gestió?

Gens. Em va servir per conèixer més a fons la professió. I sense el Col·legi de Metges, les coses encara haurien anat pitjor. Vam sortir a dir no a les retallades, era importantíssim fer pressió.