Moltes persones es pregunten si el pas de la literatura al cinema traeix d'alguna manera la imaginació de l'autor, o sigui si les imatges que l'autor descriu en el llibre es corresponen amb més o menys fidelitat a les que ha creat el director en la pel·lícula. Al meu parer, crec que una cosa és la imaginació verbal i una altra la imaginació visual: són diferents però poden complementar-se, i penso que és el que ha passat amb l'Agustí Vilallonga, que en llegir Pa negre la va traslladar, amb tot el respecte i l'art, al seu món.
Jo coneixia i admirava el món d'imatges de l'Agustí i per això quan la productora Isona Passola em va dir que ell dirigiria la pel·lícula em vaig sentir content i satisfet: ell portaria la història i els personatges al seu univers entranyable, gairebé màgic, ric de llums i matisos, un món propi en què tots, fins i tot els espectadors, es sentirien ben acomboiats.
Cap lector del llibre -i se n'han fet vint edicions, cosa que vol dir més de 100.000 exemplars venuts- ha trobat cap discordança en el trasllat a la pantalla, excepte els afegits d'altres obres per intensificar l'acció. Això vol dir que l'Agustí ha aconseguit una obra fidel a l'original, a la intenció última, que era la de mostrar com una guerra no solament destrueix el món físic sinó que també fa malbé el més íntim i entranyable, fa renegar de tot i de tots, fins i tot dels més pròxims, dels que semblaven irrenunciables.
