Si no és necessari per què fer-ho?
BarcelonaLa informació és un tresor i poder-hi accedir -no sempre resulta fàcil- encara ho és més. Hi ha dades que fan pensar. Molt. Depèn de com, són capaces de fer-te canviar de vida. A la Cristina li va passar. Me les explica i després m’explicarà quin va ser el seu canvi de vida. La meitat dels animals que es compren acaben abandonats. Cada dia 345 milions d’animals moren per ser consumits pels humans. Els preservatius porten lactosa entre els seus components i les patates fregides derivats làctics. A Catalunya hi ha tants porcs com persones. Les vaques, per poder donar llet, han de ser inseminades. El vedell que neix és separat de la mare i no el deixen mamar perquè la llet està destinada al consum humà. Segurament de seguida serà sacrificat i venut com a vedell de llet. La mare serà munyida amb màquines que deixen ferides a la mamella que supuren sang i pus. Perquè no emmalalteixin els donen antibiòtics, que, com la sang i el pus, van a parar a la llet, que després serà depurada. Una vaca que en condicions normals podria viure uns vint anys no superarà els quatre.
Com en qualsevol àmbit de la vida, un pot relativitzar la informació que rep, creure-se-la o no, interioritzar el que més li convingui, mirar a una altra banda, pensar que no ens posarem ara a arreglar el món, impressionar-se i al cap d’una hora desimpressionar-se, no afectar-se gens ni mica, etcètera. També un pot optar per decidir-se a canviar el que no el satisfà, que no el fa estar en pau amb si mateix. És aquesta l’opció vital que prenen les persones veganes. “Una opció ètica”, em precisa la Cristina. I m’explica la seva pròpia definició: vegà és aquell que descobreix que en l’alimentació habitual dels éssers humans hi ha una gran quantitat de productes que provenen de la tortura, el maltractament o la mort animal. Però la definició no s’acaba aquí, la part més rellevant és que aquests aliments no són estrictament necessaris per viure. I, per tant, entre contribuir a l’explotació animal o rebutjar-la, denunciar-la i optar per una altra forma de vida, l’opció escollida és la segona. Com ja s’intueix, ser vegà no afecta només l’alimentació sinó que s’estén a altres aspectes de la vida quotidiana, com la roba de vestir, la higiene personal, els cosmètics i els medicaments.
La Cristina m’ha citat al Santoni, la cafeteria vegana que ha descobert fa poc. Mentre espero demano un cafè amb llet d’arròs i consulto la carta. Tenen un apartat d’esmorzars i dinars per a tots els públics i un altre apartat completament vegà en el qual pots demanar, entre moltes altres coses, una hamburguesa de mill o un entrepà de botifarra blanca vegetal. Ella demana el mateix cafè amb llet que jo i un croissant de Nutella lliure de greixos animals. Que està boníssim, per cert. El primer que m’explica és el concepte especisme, que consisteix a creure’s superior a alguna altra espècie de la terra. Existeix també l’ especisme selectiu, aplicable a les persones que diuen que estimen els animals i ho posen en pràctica tenint a casa un gos o un gat, però, alhora, en la seva alimentació habitual hi ha sovint un bon filet. Són els perrigatistes, diu la Cristina. “Ni toros a les places ni vaques al plat”, és el lema preferit dels antiespecistes.
No és una secta
La Cristina té interès a recalcar que els vegans no són cap secta ni creuen en teories de la conspiració segons les quals el món està en contra seva. Sempre que pot, això sí, fa proselitisme. Només fa dos anys que és vegana, disciplina en què es va introduir gràcies al ioga i l’acroioga. Un dels preceptes que porta associat el veganisme és el de no fer mal als altres, i això, encara que poca gent s’ho plantegi així, implica no menjar-se’ls. “En la nostra vida quotidiana fem moltes coses perquè toca, per hàbit o perquè hi estem acostumats i no hi donem importància. I no ens preguntem si és bo, ètic, necessari, superflu o imprescindible. Si arribat el moment descobrim que és perfectament prescindible, per què cal continuar-ho fent?”.
La Cristina, que va estudiar biblioteconomia i documentació i treballa des de fa temps d’auxiliar de biblioteca, viu la seva manera d’entendre el món de forma natural i alhora molt decidida. No dubta a participar en tota mena d’accions i performances sobre animalisme per explicar a tothom a qui pugui interessar les qüestions del maltractament i l’explotació animal i de la conscienciació contra l’ús de pells en el vestir. El setembre passat va viatjar fins a Tordesillas (Valladolid), junt amb quatre-centes persones més, per intentar impedir el polèmic torneig anual del Toro de la Vega. No ho van aconseguir però ella es va quedar descansada.
Està contenta de ser vegana, practicar el ioga i porta uns quants tatuatges a la pell. La majoria són flors: l’orquídia, la flor de lotus, flors de muntanya i una flor dibuixada per ella mateixa. És habitual que els tatuatges es facin amb pigments animals i pols d’ossos. Els dos més recents se’ls ha fet amb tintes veganes. M’ensenya les seves dues aplicacions mòbils de capçalera: ¿Es Vegan? i Animal-Free. Segur que endevineu per a què serveixen.
