Barcelona“Sí, vine a casa. Visc a la plaça Catalunya”. Deu sonar estrany però mai m’havia parat a pensar que algú vivia a la plaça Catalunya. Com si només hi pogués haver hotels, grans magatzems, bancs i oficines. Doncs l’Amèlia Riera no tan sols hi viu sinó que hi va néixer. Tota la vida convivint amb un barri especial, intens i trasbalsat, colonitzat pel turisme i que batega al ritme accelerat de milers d’històries. Hi està acostumada, però confessa que d’uns anys ençà és sacrificat relacionar-se amb aquest entorn. Hi ha dies que li costa sortir del portal perquè el carrer està intransitable. Des del balcó ho veu tot, guaita vides i detecta conflictes. Si la policia l’hi llogués per hores es faria d’or, bromeja.
El pis és tranquil, s’hi respira pau i, si un para l’orella, escolta, somort, el soroll de fons de la bèstia a l’exterior. Il·luminat amb gust exquisit, els radiadors hi donen calor i les espelmes el perfumen d’aquella olor que només pot ser d’espelmes. L’Amèlia viu sola. Bé, aparentment. Per tota la casa habiten els seus quadres i escultures. No pot viure sense tenir a prop la seva obra. Necessita l’escalf de les figures a l’entrada, els tríptics majestuosos penjats a les parets i també el cap de maniquí tancat per una reixa i un cadenat, que somia una sortida impossible. Ara té bastanta creació pròpia a casa perquè el seu taller de la Barceloneta està en obres. La galeria Tres Punts del carrer Consell de Cent és el seu espai artístic de confiança. Sempre hi ha obra seva.
Dibuixar abans de parlar
La mort, la solitud, l’estranyesa, l’erotisme, la foscor... Són alguns dels seus grans temes. De fet, quin d’aquests no és el gran tema de qualsevol creador? L’Amèlia Riera ha estat tota la vida trencant motlles. Ha fecundat l’art català amb una mirada especial, amb un llampec d’energia diferent. L’art sempre ha niat dins seu. De petita, recorda, no parlava gaire. Quan volia demanar un regal el dibuixava i el deixava sobre el llit dels seus pares. Va néixer a l’habitació on ara té la biblioteca i on mantenim la nostra conversa.
Va començar belles arts però aviat es va cansar de l’afany quadriculat segons el qual havia de pintar així o aixà i no com ella volia. Tot i això, continua formant-se per interioritzar la sempre exigent tècnica del dibuix. L’escola Sainz de la Maza (on aprenien molts arquitectes) va ser decisiva. També el Cercle Artístic de Sant Lluc, amb els models al natural proposant tots els matisos, plecs i rugositats del cos humà. Però hi ha alguna cosa que no acaba de rutllar: no troba el vehicle artístic ideal per vehicular plàsticament els seus sentiments. Fins i tot arriba a fer una gran cremada de tot el que té fet que no la satisfà en absolut.
El moment cabdal arriba amb la descoberta de l’informalisme, que li plantifica al davant tot un univers nou per explorar. S’ha acabat patir per la formalitat de tot el que se suposa que havia après. Ja no cal basar-se en res prefixat ni ortodox. “L’obra d’art no ha de ser només decorativa sinó una lluita contra això i allò”, deia Picasso. I ella ho subscriu. Una cadira per protestar contra la pena de mort, quadres de taüts per reflexionar sobre el més enllà, dos seients que es donen l’esquena i parlen de la incomunicació humana. “No sóc dictatorial. M’agraden els espais per proposar pensaments sobre el món i sobre la vida”.
Una dona en un mar d’homes
L’erotisme també li interessa moltíssim. Com a rebel·lió en temps de repressió i com a joc bonic de la vida. Li ha agradat ser múrria i coqueta, saber gaudir de la vida i dels seus plaers, aprendre dels homes amb qui ha compartit la vida. Ser dona i explicar-ho ha sigut sempre una enorme prioritat. Fer saber i cridar ben fort que Amèlia Riera no s’ha resignat mai a res pel simple fet de no ser un home en un àmbit i en un temps en què això podia ser una rèmora. Va haver de sentir consideracions com “quina llàstima que no siguis un home” en boca d’un important galerista de Barcelona. Era una època en què els col·leccionistes d’art es volien assegurar de la projecció futura de l’artista. En depenia la valoració futura de l’obra que compraven. I les dones sempre tenien un fre, un condicionant injust afegit.
El seu grup, el Cercle d’Art d’Avui, el van formar cinc homes i ella. Al seu costat ha exposat en molts llocs. També a l’estranger. Absorbint i contaminant alhora les essències de Dau al Set, el pop art i tota vivència que li semblés oportuna. Està contenta de tenir el reconeixement que ha de tenir, de ser als llibres on cal ser.
L’Amèlia continua creant. El blanc la terroritza i el primer que fa davant un llenç és pintar-lo de negre, perquè així se sent tranquil·la. Fins fa dos anys sopava amb whisky. També ha fumat molt i ha dormit poc. Ara es cuida i es troba bé. S’enrecorda d’aquells sopars llarguíssims a casa seva i de quan feia passar els convidats al lavabo perquè prenguessin la primera copa acompanyats de l’escultura Dona silenciosa, que seia al bidet, confosa entre la llum d’una espelma.
