TERRASSALa roba estesa espetega contra la finestra mentre Mònica Rius ens ofereix un got d'aigua. Els seus fills, l'Aaron, de cinc anys, i la Coraima, de set, ens ensenyen les roses que van fer per Sant Jordi. Viuen en un pis al barri de Can Palet, de Terrassa.
La Mònica fa cinc anys que no treballa, des que es va quedar embarassada de l'Aaron. Vivia a Calafell i poc abans de tenir el nen va descobrir que el seu marit estava casat amb una altra dona i que l'havia estat enganyant. El pare de la nena, en canvi, les havia abandonat anys abans. Amb les dues criatures petites, la Mònica va decidir tornar a la seva ciutat, Terrassa, i provar sort. Uns amics li van deixar diners per pagar la fiança d'un pis de lloguer i s'hi va instal·lar. "Però de feina, no n'hi havia", diu, i la desesperació de no saber com pagar el pis la va portar a demanar l'ajuda de la renda mínima d'inserció, l'antic PIRMI. Des de llavors, és l'únic ingrés que tenen. "Aquesta ajuda són 630 euros mensuals -explica-. El pis costava 550 euros, així que al final vaig haver de triar si menjava o pagava el lloguer, i ens van fer fora; em vaig trobar al carrer". L'única alternativa va ser llogar una habitació en un pis compartit, primer amb una família, després amb una senyora que els va habilitar el garatge. "Era desesperant, i molt dur per als nens".
Per això va decidir demanar ajuda als seus avis, que li han pagat l'entrada del pis de Can Palet. Li costa 450 euros al mes i ara neteja una casa un dia a la setmana: per la feina li paguen 40 euros. A més, rep l'ajuda de l'entitat Can Palet, adscrita a la Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i l'Adolescència (Fedaia), que acull els nens després de l'escola per donar-los berenar i fer reforç escolar. Tot i això, no arriba a final de mes. "Sort que tinc la beca menjador i m'asseguro que fan un àpat fort a l'escola, perquè jo només compro aliments bàsics; a vegades ve algun amic i em porta un bric de llet". No pot pagar els 10 euros al mes de l'AMPA de l'escola i els nens no van d'excursió. "És molt dur haver-los de dir que no poden anar al Zoo o a l'Aquàrium", diu amb pena. I canvia la cara ràpidament: "Els prometo que un dia els hi portaré jo, i ho faré".
