ELS DOS PRIMERS LLIBRES D''1Q84' ARRIBEN A LES LLIBRERIES
Societat 07/02/2011

Els nous enigmes de Murakami

Josep Lambies
3 min
Tanmateix, Limponent

Com en una pel·lícula de David Lynch -posem per cas Blue velvet - els llibres de Murakami comencen en un univers aparentment ordinari i anodí, en una realitat quotidiana que de mica en mica gira com una baldufa i es transforma en un calidoscopi de personatges i calfreds que no brinda una escapatòria fàcil. El nom de Haruki Murakami (Kyoto, 1949) s'ha convertit en un forat negre que xucla el lector des de la coberta i no el deixa respirar ni tan sols després de girar l'última pàgina. Un cop acabat el llibre, sense gota d'alè, el lector segueix fent esforços desesperats per resoldre el prodigiós enigma. Com Lynch, Murakami se supera a si mateix en cada nova obra. A l'última, 1Q84, fa créixer el forat que ja havia obert en altres ocasions cap al territori de les forces ocultes. Empúries n'ha publicat les dues primeres parts.

Va començar a publicar a finals dels 70; però va ser als 80, amb Tòquio blues , que va guanyar-se el respecte internacional. Tot i això, la seva popularitat al Japó es va fer esperar fins a l'any passat, quan 1Q84 va enlluernar el mercat editorial. Va trigar tres anys a escriure-la, i és una autèntica filigrana de suspens. Voraç, quan toca ser trepidant; retinguda en les estepes de l'emoció, com si l'autor frenés l'acció des d'una moviola. Planteja dues històries paral·leles, que s'alternen a cada capítol; properes a tocar, però mai creuades. La primera és la de l'Aomame, una assassina venjativa que -a l'estil de Lewis Carrol- troba la boca del país de les meravelles. La segona és la d'en Tengo, un escriptor, encara a l'ombra, que reconstrueix la novel·la d'una noia de disset anys, Eriko Fukada -a qui tothom coneix amb el nom de Fukaeri-; la feina d'en Tengo és aparentment senzilla, però el mecanoscrit és la porta cap a un món terrorífic.

'Crisàlide d'aire'

En japonès, la lletra Q i el número 9 són homòfons. Per tant, el títol de l'últim Murakami i el del famós clàssic que George Orwell va publicar l'any 1949 sonen de la mateixa manera. Murakami no s'ha amagat mai del nexe que uneix les dues obres. Tanmateix, hi ha un matís evident: si la mirada d'Orwell és una profecia que anticipa el futur, 1Q84 se situa -sense especificar-ho- en un passat de fa gairebé trenta anys. L'imponent Big Brother que sotmetia la societat de 1984 és, en Murakami, la gent petita, una comunitat invisible que treballa des d'un món paral·lel, com els cucs que es mouen en el subsòl del jardí de Blue velvet , o com els personatges que s'escapen d'entre les cortines de l'habitació vermella de Twin peaks -són pocs els pams que separen la literatura de Murakami i el cinema de Lynch.

Aquesta gent petita és el tema de Crisàlide d'aire , la novel·la de la jove Fukaeri que en Tengo ha de refer; una història amb plantejament de rondalla, tot i que atziaga i turmentosa. La Fukaeri és, com moltes de les dones que apareixen en la literatura de Murakami, una noia lànguida, com la Naoko de Tòquio blues , com la Sumire d' El meu amor Sputnik o com la Malta Kanoo de Crònica de l'ocell que dóna corda al món . Dones límbiques, que sempre es debaten entre dos mons; sovint marmòries belleses escultòriques, que de tan perfectes sembla que no estan fetes de carn -no menstruen ni suporten el contacte sexual-; altres vegades castigades amb un cos malalt corromput per un dolor que va més enllà de qualsevol lògica científica. Sempre mig absents i allunyades de l'home, que s'hi sent arrossegat com l'ovella a la vara del pastor.

Crisàlide d'aire és, doncs, l'inici d'aquest vals lent que cargola el món real i l'imaginari en un de sol, que dilueix somni i vigília -com pregonaven les històries d' El salze cec i la dona adormida-.

És el pany que condueix cap als misteriosos corredors d'aquesta nova ració de Murakami, servida amb molta astúcia perquè tothom en caigui presoner.

Des del fons d'un pou

Tots els llibres de Murakami respiren un deix asfixiant de soledat, incomprensió i melangia. Els personatges poden desaparèixer sense deixar rastre o enclaustrar-se en un racó secret i aparcat. El Tooru Okada de Crònica de l'ocell que dóna corda al món baixava a un pou i deixava d'existir. L'arquetip es repeteix en moltes novel·les; evidentment, també arriba a 1Q84 : personatges en crisi contínua, enroscats en les pròpies històries, dominats per un record absorbent. Alhora, atrapats en una espiral que descobreix en Murakami un dels grans fans de la sèrie Lost . Tot plegat, un gran trencaclosques. Un enigma de molt difícil solució.

stats