Les ombres dissenyades

L'arquitectura sempre ha tingut la llum com a material de treball. Però, potser perquè la historia oficial s'ha escrit des del nord d'Europa, l'ombra ha quedat a l'ombra, si em permeteu la reiteració. Un dels clàssic errors de l'anomenada arquitectura internacional , nascuda del llegat de la Bauhaus, ha estat no comptar amb les particularitat climàtiques i solars del Sud. Però no sempre és així. El GATCPAC i els seus arquitectes van donar mostres de saviesa d'ombra amb diversos projectes, des dels mòduls de vacances fins a La Ricarda d'Antoni Bonet i la Casa de la Marina de Coderch. En tots aquests projectes l'ús de l'ombra com a generadora d'espais, de confort, és evident.

La clau per a aquests edificis es crear espais intermedis entre dins i fora. Espais on corri l'aire però aixoplugats del sol. Si una casa d'estiu no té aquests espais, és una casa equivocada. Fins i tot Le Corbusier quan escull un lloc per al seu cabanon ho fa a l'ombra d'un garrofer centenari i al costat del xiringuito de dinars amb una esplèndida marquesina del que és annex. Així, l'aparent hermetisme del seu mòdul ascètic millora climàticament i crea un petit espai exterior, el just perquè l'arquitecte pogués treure la cadira a la millor ombra possible, la d'un arbre. Potser el garrofer va ser l'últim que va veure abans d'ofegar-se al mar just davant de la cabana, una última imatge d'ombra per a un arquitecte de la llum. De fet, un recurs clàssic és fer una extensió de la casa, com una marquesina, una pèrgola o simplement l'estructura d'un cobert, i posar-hi tela d'ombratge o tamarit.

La tela d'ombratge ha estat bàsica per poder cultivar l'horta sota el sol de l'estiu. Als camps de plàstic dels hivernacles de l'horta murciana els hi creix una pell interior fosca de ràfia negra per protegir els tomàquets, enciams, etc. de les altes temperatures. A la seva casa de Coutras (a 50 km de Bordeus), l'estudi d'arquitectes Lacaton & Vassal van demostrar que amb la combinació de la tecnologia d'hivernacles i umbracles agraris es podia fer un habitatge amb bones prestacions climàtiques i un cost molt reduït.

De fet, els umbracles acostumen a ser complements dels hivernacles, com el del Parc de la Ciutadella, dissenyat per Josep Fontseré el 1884. A sota, la penombra deixa viure plantes exòtiques d'entorns selvàtics reproduint una protecció solar que a la jungla donen la frondositat dels arbres. Són espais màgics, com explica Jordi Puntí en un article de l'any 2003: "Assegut entre palmeres tropicals i enormes bananers, els ulls s'acostumen a l'especial penombra de l'Umbracle i descobreixen mil formes i olors: els troncs que s'arquegen esperant el seu moment de llum, les fulles grans com orelles d'elefant, la brisa que passa per entre els barrots i mou les branques misteriosament. L'Umbracle sempre és fascinant, però, esclar, canvia segons l'estació de l'any. L'ombra de l'estiu, tigrada al matí i sensual al vespre, no té res a veure amb la llum lletosa que s'hi filtra un migdia d'hivern, que dóna a les plantes un aire d'experiment lunar". Josep Fontseré sabia fer ombra perquè també es l'autor del Born, que estava en plena reconstrucció.

Un umbracle urbà

Seguint aquest camí de crear una ombra habitable, útil, on la vida creix, Rafael de Cáceres, que coneix a fons el Born, i Xavier de Cáceres Ainsa han generat un gran cobert a la plaça de Catalunya de Figueres. Al sostre hi han posat una coberta fotovoltaica i als laterals unes làmines de fusta fan la funció de para-sol. Protegir del sol i també de la pluja les activitats més diverses, deixant l'espai diàfan perquè pugui ser adaptable a tot el que la ciutat necessiti és un posicionament interessant, diria que inusual.

Sovint les places tenen un programa massa predefinit per l'arquitectura que les configura. Lluny de tancar programes d'usos, l'arquitectura només posa les condicions perquè l'activitat urbana pugui ocupar l'espai. Una estratègia similar a la que utilitzen Batlle i Roig al seu poliesportiu del Parc de la Ciutadella. Potser el plantejament és més radical a Figueres perquè també els requeriments de programa ho permeten.

Formalment, podem trobar referents en l'arquitectura de la Glass House de Philip Johnson, però sobretot de la Ville de Saboye de Le Corbusier. És a dir, buidar la franja d'ús, la franja humana, amb la generació d'una gran finestra panoràmica i aixecant la façana sobre pilars. Deixant l'arquitectura al terra i a sota (a Figueres amb un pàrquing) i per sobre del caps, el cobert i la tecnologia solar.

El cobert actual substitueix un parell de marquesines anteriors, destinades al mercat setmanal que, probablement per una excessiva especialització, no havien aconseguit dinamitzar la plaça. Ara el cobert és una extensió de la ciutat en què el gruix de "l'arquitectura" elevada del terra deixa la superfície disponible a l'ús ciutadà. Alhora, la coberta és un hort solar de generoses dimensions (1.308 m de plaques) que generen energia i que, mitjançant dispositius, pot ser transvasada a les companyies elèctriques. El fet que la superfície susceptible de ser coberta gaudeixi d'una orientació longitudinal a sud, facilita la rendibilitat i eficàcia de la proposta amb capacitat per generar 123 MWh /any.

L'activitat periòdica és de dos vegades a la setmana: mercat de fruites i de verdures. El cobert fa només un mes que funciona, sense ser inaugurat, per impediments electorals, i ja s'hi han fet concerts, fira del llibre, mítings, etc. El projecte de futur pretén incorporar-hi activitats: exposicions temporals a l'altell, cine i teatre a l'aire lliure, etc. L'equip municipal té l'agenda de propostes força atapeïda.