Oriol Canals, fill de Salvador Canals: “Els deixem deu minuts sols”

El relat dels últims dies de la vida d'una víctima del covid-19 explicat pel seu fill

Heus aquí el relat dels últims dies de la vida d'una víctima del covid-19 explicat pel seu fill. Un relat a cegues, ple de dolor i de frustració. No han calgut gaires preguntes, perquè la mort d’un ésser estimat s’explica d’una tirada i es recorda sempre amb les mateixes paraules, com si fos ahir, per anys que passin. L’Oriol Canals va perdre el seu pare, Salvador Canals Canari (1947), que va ser molt anys delegat de la secció d’handbol del Barça, l’ 1 de maig, després de 33 dies en què va semblar que se’n sortiria.

Sembla humor negre: el meu pare està oficialment incinerat però encara no està oficialment mort. No tenim certificat de defunció. A la pantalla del Registre només hi diu: “ Debido a la situación actual...”

Com va començar tot?

El 29 de març el meu pare ens truca a les tres de la matinada tot desorientat. “Papa, que no veus quina hora és?” Era molt estrany perquè el meu pare era molt metòdic. Vam pensar que era una embòlia i el vam portar a l’Hospital de Barcelona pensant que els grans hospitals de referència estarien saturats de covid-19. Ingressa i ens diuen que el meu pare té covid. Sorpresa majúscula. Després el metge ens ha explicat que probablement el virus va atacar-li els pulmons i, com que no tenia prou oxigen, això li va afectar el cervell, i d’aquí li venia la desorientació aquella matinada.

I ja no el vam veure mai més. Ens van dir que estiguéssim localitzables de la una del migdia a les vuit del vespre, que ens donarien notícies. He passat unes setmanes que tenia mania a les tardes, perquè em recordaven l’angoixa d’estar esperant la trucada. Els primers dies encara ens trucava ell, però la metgessa ens va dir que no li convenia, que necessitava tenir aire als pulmons, i ens anàvem comunicant per WhatsApp fins al dia 9 d’abril, que el van sedar.

I què us deia?

Estava convençut que se’n sortiria, tot i que els metges ens advertien que això del coronavirus és una muntanya russa. Vam estar 33 dies amb trucades del metge. Un dia ens van avisar que l’havien portat a l’UCI. I l’1 de maig a les quatre de la matinada ens van trucar per dir que en poques hores es moriria. Ja no vaig dormir. Em vaig aferrar a Stamford Bridge, al “mentre hi ha vida hi ha esperança”. Si una dona de 103 anys se n’ha sortit, per què no el meu pare, que camina 10 quilòmetres diaris? Però a quarts de nou del matí ens van tornar a trucar per dir que s’havia mort. La doctora ens va ensenyar el llit on va estar. Vaig pensar que cada cop que passés per davant de l’hospital almenys sabria que a l’habitació d’aquella finestra hi va morir el meu pare. Ens va dir que el covid-19 li va deixar els pulmons fets una pedra, al meu pare.

El van portar a Collserola. Dos dies després ens van trucar i ens van dir: “Tenim un forat aquesta tarda, si voleu el cremem ja”. Perdona, és surrealista. “¿D’aquí dues hores us va bé?” I vam dir que sí, que com abans acabéssim millor. Hi vam anar i no parava d’arribar gent. Veies que els feien entrar en una sala i en sortien plorant. Entesos. Ja sé a què vinc. Allò era “Plorin ràpid el seu mort, que n’hi ha cinc-cents que també volen fer-ho”. Quan ens va tocar, vam entrar en una sala on deuen fer les cerimònies. Hi havia el fèretre del meu pare allà, hi posava el seu nom i un número. I llavors ens van dir: “Els deixem deu minuts sols”. Molt educats. Els planyo, perquè han de gestionar el dolor de la gent i que tot vagi a l’hora, perquè hi havia molts cossos per cremar.

No ho oblidaré mai a la vida. Vaig acaronar el fèretre per on em vaig imaginar que hi havia el cap. Vaig posar sobre el fèretre una estampa, perquè ell era creient. Li vam dir que l’estimàvem molt. I al cap de 10 minuts exactes va entrar una treballadora i es va endur el fèretre. No és el que jo hauria volgut però em va servir. I ahir vaig rebre les cendres a casa, perquè fins que no s’aixequi l’estat d’alarma no es poden fer enterraments. Em van donar l’opció de si les volia jo o les guardaven ells. Prefereixo que algú es trobi les cendres del meu pare a casa si a mi em passa alguna cosa que no pas que vagin a parar a una fossa comuna.

¿Has separat la mort, que és llei de vida, del fet que fos així?

No, és impossible. Però jo no he vist patir el meu pare, i això és un consol. Ara bé, això m’ha robat el meu pare. I ara miro amb molt mals ulls a qui no respecta la distància social i m’emprenyo quan sento que han tancat un bar on estaven fent una festa clandestina. Tot això em fa mal.

Ara les tardes són millors. L’angoixa ha deixat pas a la pena i els nervis han deixat pas als records. El meu fill de cinc anys ha plorat, m’ha vist plorar a mi, em pregunta per què no el truquem al cel, i un dia a la nit em va fer sortir al balcó perquè li ensenyés quina estrella era la del seu avi. Però les criatures es fan càrrec de més coses que no ens pensem. El meu pare va ser molts anys delegat del Barça d’handbol i avui he anat a casa seva i he tornat amb dues maletes plenes de fotos, medalles, samarretes, el carnet del Barça de l’any 58, i m’he posat a plorar com una Magdalena, i ho he deixat. Quan ja no em faci mal, ja ho endreçaré.