El paper de l’obesitat en el covid-19

La gent amb excés de pes pot tenir dificultats per generar una resposta immunitària contra el virus i potser no respon prou bé a una vacuna

Quan, a començaments d’abril, Edna McCloud es va despertar, es va adonar que tenia les mans lligades al llit d’un hospital del comtat de St. Louis (Missouri). Havia passat els últims quatre dies sedada i connectada a un respirador, regirant-se i espeternegant mentre lluitava contra un quadre greu de covid-19. “Em van dir: «T’has portat com una autèntica lluitadora»”, recorda McCloud, una jubilada afroamericana de 68 anys amb antecedents de diabetis i problemes cardíacs. Pesava prop de 140 quilos quan va agafar el coronavirus, que li va fer estralls als pulmons i els ronyons. Gairebé sis mesos després està orgullosa d’haver superat el pitjor: “Em van dir que, amb gent amb les meves malalties, les coses no acaben igual de bé”.

Una relació complexa

El paper de l’obesitat en el covid-19 és un tema científic delicat. Una sèrie d’estudis han demostrat fa poc que les persones amb excés de pes són més susceptibles de patir malalties greus. I els experiments amb animals i cèl·lules humanes han posat de manifest que l’excés de greix pot alterar el sistema immunitari.

Però la relació entre l’obesitat i el covid-19 és complexa i encara hi ha molts misteris. L’excés de pes tendeix a anar acompanyat d’altres afeccions mèdiques, com ara la hipertensió arterial i la diabetis, que poden dificultar la lluita contra el virus. L’obesitat també té una incidència desproporcionada en els grups que s’identifiquen com a negres o llatins, amb un risc molt més elevat de contraure el covid-19 i morir, en gran part a causa de l’exposició a la malaltia al lloc de treball, un accés limitat a l’assistència sanitària i altres desigualtats lligades a un racisme sistèmic. A més, les persones amb excés de pes han de lluitar amb la constant estigmatització del seu aspecte i la seva salut, fins i tot per part dels metges, cosa que dificulta el seu diagnòstic.

“Una nova pandèmia s’està superposant a una epidèmia que ja existia”, afirma Christy Richardson, endocrinòloga dels centres d’atenció mèdica de SSM Health, a Missouri. La correlació entre el covid-19 i l’obesitat és preocupant. En un informe publicat el mes passat, els investigadors afirmaven que els obesos que agafen el coronavirus tenen més del doble de probabilitats d’acabar hospitalitzats i són gairebé un 50% més propensos a morir de covid-19. Un altre estudi, encara pendent de revisió per experts, ha demostrat que dels gairebé 17.000 pacients hospitalitzats per covid-19 als Estats Units, més del 77% tenien excés de pes o obesitat.

Es va descobrir una correlació semblant durant la pandèmia de la grip A (H1N1) del 2009, quan els investigadors van començar a observar que els obesos que es contagiaven eren més propensos a acabar hospitalitzats i a morir. Les vacunes contra la grip administrades els anys posteriors van mostrar escassa eficàcia en les persones amb excés de pes, que acostumaven a caure malaltes més sovint encara que els haguessin fet la corresponent inoculació.

Tal com diu Anne Dixon, una pneumòloga del Centre Mèdic de la Universitat de Vermont que estudia les conseqüències de l’excés de pes en afeccions respiratòries com l’asma, “l’obesitat afecta profundament la fisiologia humana. Les persones molt obeses viuen en una situació precària. No és només una qüestió d’estètica”.

L’obesitat i el disseny de vacunes

Els especialistes diuen que, en part, l’amenaça de l’obesitat és mecànica: per exemple, el greix en grans quantitats pot comprimir la part inferior dels pulmons, i això pot dificultar-ne la dilatació en el moment de la inhalació. La sang dels obesos també sembla més propensa a la formació de coàguls, que taponen vasos sanguinis delicats de tot el cos i priven els teixits d’oxigen.

Rebekah Honce, viròloga del St. Jude Children’s Research Hospital, a Tennessee, i autora d’un estudi recent que descriu la interrelació entre el metabolisme i la immunitat, explica que el greix -o teixit adipós- també pot segregar hormones i emetre altres senyals que fan que es descontrolin les cèl·lules que té a prop: “El teixit adipós és molt actiu. No és un teixit latent”.

Pel que sembla, un dels efectes més potents del greix és el de reprimir la resposta immunitària inicial del cos contra el virus, amb la qual cosa el patogen es pot propagar sense control. Al final, però, els soldats del sistema immunitari es posen les piles, tot i que aquesta reacció tardana pot fer més mal que bé: quan les cèl·lules immunitàries i les molècules entren per fi en acció, es tornen boges i provoquen inflamacions descontrolades per tot el cos.

Segons Melinda Beck, que estudia la influència de la nutrició en la immunitat a la Universitat de Carolina del Nord a Chapel Hill, aquestes reaccions inicials aberrants també poden tenir greus conseqüències a llarg termini. La inflamació constant, diu, pot erosionar la capacitat del sistema immunitari de generar un conjunt de cèl·lules longeves “amb memòria”, capaces d’emmagatzemar informació sobre anteriors enfrontaments amb els patògens. S’han observat tendències semblants en el sistema immunitari dels pacients d’edat avançada, a qui també els resulta difícil reunir unes defenses efectives contra els patògens. Segons la doctora Beck, quan hi intervé el factor de l’obesitat, en les persones de 30 anys s’observen de vegades cèl·lules immunitàries que “semblen les d’una de 80”.

La doctora Beck creu que aquests problemes podrien tenir importants repercussions en les primeres vacunes contra el coronavirus. Si al sistema immunitari dels obesos li costa més reconèixer els patògens, potser caldran unes dosis diferents de vacuna. I és possible que, en el cas de les persones amb excés de pes, l’eficàcia d’alguns productes sigui nul·la. Tot i així, els assajos de vacunes que s’estan fent presten poca atenció a aquests riscos. Quan als representants de Novavax i AstraZeneca -dues de les empreses capdavanteres en la cursa de la vacuna contra el coronavirus- els van preguntar si controlaven la influència del pes en l’eficàcia de la vacuna, van contestar que no tenien plans d’investigar aquesta qüestió. Els representants de dos competidors seus, Moderna i Pfizer, no van fer cap comentari sobre el tema, tot i que els ho van demanar repetidament. La farmacèutica Johnson & Johnson, la vacuna de la qual ha entrat aquest mes en la fase final dels assajos clínics, està reclutant voluntaris amb obesitat, segons va dir un portaveu de la companyia, Jake Sargent. I va afegir que la companyia “tindrà l’oportunitat d’avaluar aquesta qüestió durant el desenvolupament de la vacuna”.

Una qüestió de desigualtat

Com moltes altres afeccions que poden agreujar el covid-19, el sobrepès no té una solució immediata, sobretot en zones on l’accés a una dieta saludable i les oportunitats de fer exercici són molt desiguals segons els diferents grups. “Si no abordem aquests problemes socials de base, crec que tot continuarà com fins ara”, diu Jennifer Woo Baidal, especialista en control de pes pediàtric de la Universitat de Columbia.

Al seu barri, al comtat de St. Louis, on des del març hi ha hagut més de 23.000 casos de coronavirus, a Edna McCloud li costa trobar productes frescos i assequibles al supermercat que té a prop. Segons diu, l’oferta ha baixat encara més des del començament de la pandèmia, i el poc que hi ha als prestatges sovint està a punt de podrir-se: “Ho haig de cuinar de seguida perquè, si no, comença a fer-se malbé. McCloud de vegades es desplaça una mica més lluny per comprar barreges per fer amanides variades o porros, una de les coses que més li agraden perquè afegeix una nota de gust als àpats. Però el súper amb una mica de varietat que li queda més a prop és a una certa distància amb cotxe. Calcula que, des que va contreure el covid-19 ha perdut entre 9 i 13 quilos. No es vol tornar a engreixar, però les seves circumstàncies ho fan molt difícil i, a més, tot plegat “no ha fet sinó empitjorar des que va començar la pandèmia”.

Pocs mesos després que McCloud caigués malalta, la seva germana petita, Elaine Franklin, de 62 anys, va començar a tenir uns mals de cap terribles. Els seus familiars li preguntaven per què parlava com si li faltés l’aire. “El meu fill em va dir: «Mama, has d’anar a urgències»”, recorda Franklin. La prova aviat va revelar que ella també havia agafat el coronavirus. En el cas de Franklin, la malaltia va ser més lleu que la de la seva germana. Però ella de seguida va començar a trobar-se molt malament, fins al punt que ja no podia arribar al lavabo sense ajuda: “Estava tan dèbil que no m’aguantava dreta”. Els símptomes físics no han sigut l’única adversitat. Elaine Franklin, que té sobrepès, explica que l’empipaven les informacions que constantment atribuïen a l’excés de greix la culpa de malalties com la seva: “Sembla que vulguin dir: «Com que ets obès i no t’has cuidat, agafaràs aquesta malaltia». Crec que no és just”.

Superar els prejudicis

Com diu Benjamin Singer, pneumòleg de la Universitat de Michigan i autor d’un estudi recent sobre la influència de l’obesitat en la immunitat, fins i tot els professionals mèdics manifesten prejudicis quan atenen pacients amb excés de pes. Diversos estudis han demostrat que els metges no es prenen prou seriosament els pacients obesos i de vegades resten importància a símptomes preocupants, que consideren efectes secundaris i irrellevants de l’excés de pes.

Les dosis de fàrmacs i les màquines de diagnòstic també solen ser incompatibles amb aquests pacients, cosa que dificulta els tractaments personalitzats. Aquesta mena d’interaccions poden produir un poderós efecte dissuasori precisament a les persones més necessitades d’atencions mèdiques.

Al comtat de St. Louis, Edna McCloud i Elaine Franklin s’han recuperat bé, però totes dues germanes encara arrosseguen símptomes persistents. McCloud té fatiga ocasional i tos intermitent. “No puc parlar com abans”, diu. Els mals de cap de Franklin no han desaparegut i ara sempre li fa l’efecte de tenir el cap emboirat.

Traducció de Lídia Fernández Torrell