Societat 24/11/2011

Lisa Randall: "El segle XXI pot ser revolucionari en el món de la física de partícules"

Mònica L. Ferrado
3 min
"El segle XXI pot  Ser revolucionari  En el món de la física de partícules"

Entrar dins del nucli més íntim de l'àtom i entendre'n el funcionament no és fàcil. Les regles que governen el comportament de les minúscules partícules fonamentals són diferents del món que percebem. I per això costa tant d'entendre. Per exemple, nosaltres vivim en un món en tres dimensions: amplada, alçada i gruix. N'hi podem afegir una quarta, el temps. Però és que en el món de les partícules elementals n'hi ha cinc. I podrien ser més. És el que investiga Lisa Randall (Nova York, 1962), que no només elabora teories, sinó que vol que s'entenguin. Per això ha escrit Universos ocultos. Un viaje a las dimensiones extras del cosmos (Acantilado).

Nosaltres, que vivim en un món en 3D, com hem d'imaginar les altres dimensions?

Les dimensions extres no són una cosa que puguem visualitzar, és una cosa que creiem que existeix. Imagina una mànega que creua un camp de futbol. Si la mirem des del cel, la mànega té una sola dimensió. És una línia. Així és com la veuria una criatura que visqués en un món en dues dimensions. L'esforç que hauria de fer és imaginar-se una tercera dimensió, que podria ser una esfera.

Els experiments de l'accelerador de partícules (LHC) trobaran alguna cosa que demostri que hi són?

A l'accelerador de partícules s'investiga amb la partícula de Kaluza-Klein, que podria trobar-se en les dimensions extres.

Vostè investiga per saber per què la gravetat és una força tan dèbil. A què es refereix?

Un petit imant pot aixecar un clip fàcilment. Això vol dir que un petit clip pot competir amb tota la Terra sencera. Si nosaltres saltem, tornem a caure. La gravetat sembla forta, però això és perquè som objectes amb molta massa. A nivell de les partícules elementals, la gravetat és extremadament dèbil, i això és una de les coses que més maldecaps causa als físics, perquè la teoria diu que això no pot ser.

I s'explica amb la teoria de cordes?

La teoria de cordes té a veure amb la resolució d'un problema teòric: reconciliar la mecànica quàntica amb la gravetat. Podem fer prediccions amb la mecànica quàntica i la gravetat que funcionen, però quan les distàncies són molt petites tenim problemes. A aquestes distàncies la mecànica quàntica i la gravetat semblen incompatibles. Per intentar solucionar aquesta incompatibilitat tenim la teoria de cordes. La idea és que els elements més fonamentals són cordes i no partícules.

Encara estem pendents de si els neutrins són més ràpids que la llum. Es confirmarà?

Crec que és bastant probable que l'experiment sigui incorrecte, però depèn de molts detalls.

Al segle XXI viurem revolucions en el món de la física?

Estem en un moment en què amb l'accelerador de partícules podem experimentar coses que fins ara no podíem. Depèn del que trobem, el segle XXI pot ser revolucionari, efectivament.

Entre ells, s'espera trobar aviat la partícula de Déu. I si no es troba?

Cal diferenciar entre el mecanisme de Higgs i la partícula de Higgs. El mecanisme és la idea que hi ha una peça responsable que les altres partícules tinguin massa. I podria ser la partícula de Higgs, que és el que busca l'experiment de l'accelerador. Si no es troba, podria ser que les interaccions siguin unes altres o que alguna cosa diferent sigui la responsable de la implementació del mecanisme de Higgs. O podria ser que la idea complerta fos incorrecta, però no crec que sigui així.

stats