Per què hi ha persones molt més contagioses que d’altres?

Resoldre el misteri dels supercontagiadors podria ajudar a controlar la pandèmia

Mentre el coronavirus causa estralls a tot el país, els científics es pregunten: ¿hi ha persones més infeccioses que d’altres? ¿Hi ha uns supercontagiadors que desprenen una gran quantitat de virus i són, per tant, especialment propensos a infectar els altres? Segons sembla, la resposta és que sí. Es veu que hi ha supercontagiadors, un terme aplicat en general als que infecten un nombre desproporcionat de persones, sigui per factors genètics o hàbits socials, o simplement perquè són al lloc equivocat en el moment equivocat.

Però, segons els investigadors, aquests portadors de virus, protagonistes dels anomenats episodis de supercontagi, poden desencadenar -i han desencadenat- epidèmies. Per això és fonamental trobar la manera d’identificar aquests episodis de supercontagi o prevenir les situacions en què es pot produir aquest fenomen, com ara els locals plens de gent. Són igualment importants els que ocupen l’altre extrem de l’espectre: els que s’han contagiat però són poc propicis a propagar la infecció.

Segons Jon Zelner, epidemiòleg de la Universitat de Michigan, distingir els més infecciosos dels que no ho són tant podria tenir enormes repercussions en la facilitat i velocitat amb què es conté un brot. Si l’infectat és un supercontagiador, és d’especial importància rastrejar-ne els contactes. Però si l’infectat és tot al contrari d’un supercontagiador -si, pel motiu que sigui, no transmet el virus-, el rastreig pot ser una pèrdua de temps. Però, com diu Zelner: “El problema és que no sempre sabem qui són aquestes persones”.

Una gran incertesa

Martina Morris, professora emèrita d’estadística i sociologia de la Universitat de Washington, afirma que hi ha dos factors en joc: “Per transmetre una infecció hi ha d’haver un lligam entre les persones, però amb això no n’hi ha prou”. El segon factor és la capacitat d’infectar que té una persona. I afegeix: “Gairebé mai tenim dades independents sobre aquestes dues coses”.

Assenyala que és fàcil caure en l’error d’atribuir a algú un elevat nombre d’infeccions -i exposar-lo probablement a atacs públics- quan la propagació no té res a veure amb la seva capacitat de contagi. “Si ets el primer que s’infecta en un lloc ple de gent i és una malaltia molt contagiosa, semblarà que ets un supercontagiador. Però qualsevol persona en aquell local pot tenir el mateix impacte. Passa que ets el primer de la fila”.

De tota manera, sí que sembla que hi ha situacions en què unes quantes persones causen grans brots epidèmics. Amb el covid-19 encara no se sap si aquestes persones tenen infeccions silencioses i no són conscients que estan malaltes, explica el doctor Thomas Frieden, exdirector dels Centres de Control i Prevenció de Malalties dels EUA i conseller delegat de Resolve to Save Lives, una iniciativa de l’organització Vital Strategies. El més probable, afegeix, és que els episodis de supercontagi estiguin relacionats amb gent que té símptomes persistents però no es troben prou malament per quedar-se a casa. O potser hi intervenen persones infectades que desprenen una quantitat inusual de virus, un factor poc estudiat que es pot deure a les diferents quantitats de virus presents a les gotetes d’aerosol de la tos d’un pacient o, per exemple, a la quantitat de virus infecciós que hi ha a les femtes.

Sigui quina sigui la causa, les mesures de salut pública -com ara evitar les aglomeracions i el que el doctor Frieden anomena higiene de la tos- poden impedir que es produeixi un episodi de supercontagi.

Supercontagiadors coneguts

La història de la medicina és plena d’episodis de supercontagi en epidèmies de malalties parasitàries, tuberculosi, xarampió i altres patologies. Tenim el cas de Mary Mallon, la cuinera coneguda com a Typhoid Mary, que va transmetre la febre tifoide a més de 50 persones durant els primers anys del segle XX. No estava malalta però era asimptomàtica: el tifus l’havia infectat silenciosament.

Els episodis de supercontagi també van tenir un paper important en els brots de dos coronavirus, la SARS i la MERS. Tal com ha escrit fa poc en un article George F. Gao, immunòleg i viròleg als Centres Xinesos de Control i Prevenció de Malalties de Pequín: “El brot de MERS-CoV de Corea del Sud es va desencadenar sobretot a través de tres persones infectades, i aproximadament el 75% dels casos es poden rastrejar fins a tres supercontagiadors que, separadament, van infectar un nombre desproporcionadament alt de contactes”.

El brot de Corea del Sud va començar el 2015 quan un home de 68 anys es va contagiar de MERS en un viatge al Pròxim Orient. Quan va tornar a Corea del Sud, va encomanar la malaltia directament a 29 persones, dues de les quals en van infectar 106 més. Aleshores el nombre total de casos a Corea del Sud era de 166: aquell supercontagi va representar la major part del brot.

El 2003, durant el brot de SARS, es creu que el primer pacient de Hong Kong va contagiar com a mínim 125 persones més. Hi va haver altres episodis de supercontagi, com el que es va produir en una urbanització amb la participació de 180 persones, i un vol de Hong Kong a Pequín amb 22 contagiats.

En el brot d’Ebola que es va desencadenar a l’Àfrica entre el 2014 i el 2016, el 61% dels contagis provenien de només el 3% dels infectats.

Pel que sembla, el fenomen del supercontagi també ha impulsat alguns brots del nou coronavirus. Un dels episodis va tenir lloc a finals de febrer, quan 175 directius de l’empresa Biogen es van reunir en un congrés al Boston Marriott Long Wharf Hotel. Com a mínim un d’ells estava infectat pel coronavirus. Al cap de dues setmanes, el 75% dels 108 habitants de Massachusetts contagiats tenien alguna relació amb Biogen. Des d’allà, aquests contagis es van propagar a uns altres estats i a més habitants de Massachusetts.

Els que no contagien

A l’altre extrem de la campana de Gauss hi ha els infectats que aparentment no encomanen la malaltia a ningú. Segons sembla, durant el brot de MERS de Corea del Sud el 89% dels pacients no van transmetre la malaltia. A la pandèmia de covid-19 hi ha un exemple sorprenent d’aquests malalts sense capacitat d’infectar: una parella d’Illinois.

El 23 de gener la dona, que havia tornat d’un viatge a Wuhan, es va convertir en el primer cas confirmat de covid-19 a l’estat. El 30 de gener el seu marit es va infectar. Va ser la primera transmissió entre persones coneguda als Estats Units. Tant el marit com la dona van caure greument malalts i els van hospitalitzar. Tots dos es van curar. Les autoritats sanitàries de l’estat van rastrejar els seus contactes: 372 persones, entre les quals 195 professionals sanitaris. Ni un sol es va infectar.

Tot i la fascinació morbosa que pot tenir buscar supercontagiadors virals, això comporta alguns riscos. Com diu el doctor Zelnes, seria molt fàcil atribuir a un supercontagiador un focus infecciós concret en casos en què, en realitat, les autoritats sanitàries han sigut incapaces de detectar una transmissió a través d’altres persones. I les històries de supercontagiadors tenen repercussions en la societat.

“En aquests moments una de les característiques de la nostra societat és que ens interessa molt el que és catastròfic -afirma Samuel K. Roberts, historiador de la medicina a Columbia-. Res millor que una mena d’història de zombis. És un relat potent”.

Diu que el públic en general no té cap necessitat de saber si s’ha rastrejat un brot fins a descobrir de qui prové: “El més important és com ens protegirem. Trobar un pacient zero no ens servirà de cap ajuda. Només atia la por als altres”.

Traducció Lídia Fernández

Copyright The New York Times