Per què de sobte arriben tants migrants?

Aclarim els interrogants principals sobre la crisi humanitària a la Mediterrània central

L’ONG alemanya Mission Lifeline va rescatar aquest dilluns un centenar de migrants d’una embarcació que s’estava enfonsant davant de la costa líbia. Tot i l’odissea de l’ Open Arms i l’ Ocean Viking durant les últimes setmanes, els migrants continuen llançant-se al mar. Responem a algunes qüestions clau per entendre la crisi a la Mediterrània central.

¿Els vaixells de rescat poden entrar en aigües líbies?

Una zona de recerca i rescat

No. Patrullen per l’anomenada zona de recerca i rescat, una franja situada entre 12 i 24 milles nàutiques davant la costa de Líbia. Patrullar en aigües líbies significaria violar la sobirania territorial del país.

Què diferencia un migrant d’un refugiat?

Raons per deixar el país d’origen

Els migrants són persones que han sortit del seu país per buscar oportunitats laborals. De vegades, provenen de països en pobresa extrema i poden arribar a jugar-se la vida per entrar en un país amb la finalitat de treballar. Els refugiats són persones que fugen de conflictes armats, violència o persecució.

Per què arriba tanta gent des de Líbia de cop i volta?

Ja passava amb Gaddafi

No tan de cop i volta. Gaddafi era conscient de la preocupació que aquest trànsit de migrants suscitava en Itàlia i els seus veïns europeus. El 2004 va signar acords amb diversos països europeus per controlar el flux migratori. El juny del 2009 va signar un acord amb Roma que consistia en operar patrulles navals conjuntes i permetia el lliurament a Líbia, sense cap responsabilitat, de tot individu capturat camí d’Itàlia. Aquella política de “devolucions en calent” va ser efectiva: el nombre d’africans intentant arribar de forma il·legal a Europa va caure un 75%. Actualment, Europa no pot negociar a Líbia amb un líder fort que pugui tancar els ports.

Què passa a Líbia?

Atomització del poder

Hi ha dos governs (un a l’est i un altre a l’oest) que, amb el suport de milícies i apadrinats per potències estrangeres, es disputen el control del país. Cada ciutat líbia disposa d’un consell local, les seves pròpies forces armades i, en el cas de les localitats costaneres, els seus propis guardacostes. L’atomització del poder comporta una manca de seguretat, que s’afegeix a la crisi econòmica al país. Els migrants es troben en una situació de total indefensió.

Per què arriben la majoria dels migrants des de Líbia si és un país tan perillós?

Una ruta establerta fa segles

La història de Líbia és plena d’episodis que parlen del moviment de persones de manera voluntària o forçada a Europa i Amèrica, rutes que es van institucionalitzar durant els quatre segles de dominació otomana. Les màfies del tràfic de persones les aprofiten i operen al seu gust en un país sense llei.

Per què no es deixa el rescat dels migrants en mans dels guardacostes libis?

Controvèrsia sobre el rol de la UE

La missió naval conjunta de la UE ha entrenat alguns guardacostes libis. Això, però, ha generat controvèrsia. Organismes com la Missió de l’ONU per a Líbia diuen que tenen “proves concloents” que membres de les institucions líbies i alguns funcionaris locals participen en el contraban i el tràfic de persones. L’ONG alemanya Sea Watch fins i tot va demanar a la UE que “reconsiderés” el seu projecte de formació de guardacostes després d’un dramàtic incident l’octubre del 2016. Segons l’ONG, una patrullera líbia va interceptar una pastera i va agredir a cops de bastó els seus ocupants mentre impedia que els rescatés l’ONG. Més de 30 persones van perdre la vida en aquell incident.

Per què els migrants no desembarquen a Tunísia?

Els mateixos tunisians marxen

Els mateixos tunisians marxen en pastera, imatge molt eloqüent de la situació que travessa el país. Tunísia no té recursos per gestionar aquesta crisi. A més, desembarcar-hi els migrants enquistaria encara més el problema, perquè la majoria reprendria el camí cap a Líbia.

¿Contribueixen les ONG de rescat a una precarització de les pasteres?

Embarcacions més atapeïdes

Fins al desplegament dels vaixells de rescat el 2015, la majoria de les pasteres intentaven arribar a Lampedusa, Malta o Sicília, de manera que portaven més combustible i anaven menys atapeïdes. La presència dels vaixells humanitaris ha servit d’excusa als traficants de persones per reduir el combustible i carregar encara més les embarcacions. Ja no es tracta d’arribar a terra, sinó d’albirar el que els migrants anomenen “el gran vaixell”.

¿Les ONG de rescat afavoreixen la immigració il·legal?

Les dades ho desmenteixen

Les dades diuen que no. El 2013 Itàlia va desplegar una missió de recerca i rescat anomenada Operació Mare Nostrum. Les dificultats de Roma per finançar-la en solitari van portar a la seva suspensió l’octubre del 2014. Amnistia Internacional situa en 70.474 el nombre de refugiats i migrants que van arribar a Itàlia durant els primers sis mesos del 2015, aproximadament 10.000 més que durant el mateix període del 2014, quan Mare Nostrum encara operava. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions, el nombre de morts al mar es va multiplicar per trenta des d’aleshores en tan sols un any.

Què passa amb els migrants quan arriben a Itàlia?

Condemnats a la mendicitat

Se’ls trasllada a un centre d’acollida on se’ls aplica un protocol immigratori segons la seva nacionalitat. Els que no són repatriats de forma automàtica reben un document on consta la data d’entrada al país i explicita que no poden treballar durant els primers dos anys, cosa que els condemna a la mendicitat o la delinqüència.

Per què arriben a Espanya onades ocasionals de pasteres des del Marroc?

Instrument de pressió

És un instrument de pressió per part de Rabat per obtenir diners o beneficis de Madrid, o per denunciar gestos polítics espanyols sobre el Sàhara Occidental. El rei Mohammed VI té un control ferri de la immigració irregular a través de les seves costes, molt semblant al de Gaddafi en el seu dia.

Assumeix Europa el gruix de la crisi migratòria?

Una percepció errònia

Els anomenats països rics només acullen el 16% dels refugiats de tot el món mentre que Bangladesh, el Txad, la República Democràtica del Congo, Etiòpia, Ruanda, el Sudan del Sud, el Sudan, Tanzània, Uganda i el Iemen reben el 33%. Tots aquests països amb prou feines sumen l’1,25% del PIB mundial, segons l’ACNUR.