"Ningú va preguntar a la gent gran si volia prevaldre la salut física a l'emocional"

El 40% de les persones que viuen soles tenen més de 65 anys, segons Amics de la Gent Gran

Si abans de la pandèmia la soledat no desitjada de la gent gran era un problema, després del covid-19 s'ha fet evident que cal donar-hi solucions urgents. El 40% de les persones que viuen soles a Catalunya tenen més de 65 anys. I, tot i que viure sol no vol dir patir soledat, el risc és present i augmenta sobretot a mesura que avança l'edat. "Hi ha tantes soledats com persones que la senten", conclou l'especialista en polítiques d'envelliment Elsa Sala. I amb residències blindades, avis confinats sols i persones ingressades a l'hospital sense visites, la pandèmia s'ha convertit, segons Sala, en "una font d'aïllament".

La pandèmia no és passat sinó present i, molt probablement i malgrat les vacunes i tractaments en què es treballa, també serà futur durant mesos. Trobar respostes per reduir el drama de la soledat ha centrat el debat del cicle Catalunya Social d'aquest dimarts organitzat per la Taula d'Entitats del Tercer Sector en col·laboració amb l'ARA a l'Ateneu Barcelonès.

Un primer pas per abordar el problema és "parlar amb la gent gran", ha proposat la directora de l'àmbit d'intervenció social de la Creu Roja, Susanna Roig. "No se'ls ha demanat si preferien prioritzar la salut o les relacions socials", ha remarcat. Per una banda, avantposar la prevenció assegura menys possibilitats d'haver de batallar contra el virus però, per l'altra, l'aïllament necessari obre la porta a la soledat. Un debat lligat al de sortir o no de les residències per visitar els familiars.

El debat ha abordat si les residències havien de tenir les portes obertes o tancades i també si els casals havien de tornar a acollir ancians. Marta Raventós, voluntària de la Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC), ha apuntat que encara que "els ancians siguin més vulnerables, s'ha de parlar de la reobertura dels casals, uns espais que pal·lien el risc de soledat".

Cal més coordinació

Els encarregats d'aquest diàleg són les entitats, la mateixa gent gran i l'administració, i la coordinació entre les parts és urgent i "necessària", segons ha apuntat Jordi Ramon, infermer especialista en salut mental de Sant Joan de Déu. El representant de la Generalitat al debat, David Agustí , cap de l'Oficina de la Gent Gran Activa, també ha fet una crida a continuar teixint "una xarxa comunitària". Tot i això, des de les entitats han remarcat que les bones relacions s'han de traduir en "fets", apel·lant al Govern i alhora a les administracions locals.

De fet, en el posterior torn de preguntes del públic, representants de les associacions s'han centrat en demanar a les administracions que vagin més enllà. Com Josep Carner, membre del FATEC, que ha apuntat que els governs "no s'esforcen" a crear les polítiques públiques enfocades a la gent gran perquè pensen que amb les accions de les entitats "ja n'hi ha prou". Per solucionar-ho, sobre el debat també ha planat la idea de crear regidories de Gent Gran –com ja n'existeixen a Vilafranca del Penedès i Cambrils, entre altres municipis– o fins i tot una conselleria de Gent Gran.

El 40% viuen sols, la majoria dones

El debat ha anat acompanyat d'un informe elaborat per la fundació Amics de la Gent Gran que fa llum en algunes de les xifres de persones grans en situació de soledat. I són moltes les que ho pateixen –el 40% de les persones que viuen soles tenen més de 65 anys–, i la majoria dones: dels més de 140.000 catalans de més de 80 anys que viuen sols, prop d'un 80% són dones. Fa falta, doncs, passar a l'acció. Un dels primers passos urgents és repensar el model d'acompanyament a la gent gran –com ha fet el debat d'aquest matí o la comissió parlamentària en marxa que estudia la manera de millorar les residències– especialment després que el covid ha evidenciat les mancances de la gestió actual.

L’inseparable llibre electrònic i videoconferències diàries amb els fills

Maria Teresa Pertussini 

Cada matí un curs de literatura online, cada tarda hores i hores de lectura amb el seu llibre electrònic i cada nit una videoconferència amb els seus tres fills. Tot i viure immersa en l’era digital, la Maria Rosa Pertussini té 84 anys. Viu sola en un pis a prop de la Sagrada Família i quan es va decretar el confinament és de les poques persones que ho va celebrar. “Soc molt casolana, quan ens van dir que ens havíem de quedar a casa vaig pensar: «Mira que bé»”. La pandèmia per a la Maria Rosa ha significat un màster accelerat en noves tecnologies i, al mateix temps, una caminada diària pel passadís de casa seva: “He de fer 6.000 passos al dia, les rajoles de casa han quedat desgastades i tot”. Al principi amb el seu inseparable llibre electrònic amb més de 80 obres, les trucades dels seus fills i un disc dur ple de pel·lícules ja tirava. “Ara cada vegada s’està fent més dur. No veig una sortida”. Pateix per ella, però sobretot pels altres, per la gent que l’estima: “Si em passés alguna cosa, sé que el meu entorn ho passaria molt malament. És el que més m’angoixa”, diu. Tot i això, intenta buscar “el costat bonic de la situació”. Rep molts missatges diaris, de la seva família, dels veïns, de les amigues i també dels seus exalumnes, perquè la Maria Rosa era mestra d’educació primària. No va ser, però, la seva primera opció, ja que va començar estudiant la carrera de filosofia i lletres. No va poder acabar-la per falta de diners, però amb el títol o sense es declara “bohèmia i amant de les lletres”. “M’agrada fer les coses quan em dona la gana i quan jo vull. Potser vaig a dormir a les dues de la matinada, i què passa?”, es pregunta. Tampoc passava res quan fa 70 anys jugava a fet i amagar a la Sagrada Família, quan només hi havia la base construïda i encara no hi havia turistes. Ella va arribar amb sis anys a Barcelona i encara viu al mateix pis que llavors. Allà s’ha criat i ha pujat els seus tres fills. No se sent sola i, de fet, no ho està. Ha passat de tocar les pàgines d’un llibre a veure’l en una pantalla, d’abraçar els seus a fer-los petons des de la distància i de viure acompanyada a dormir sola.


El documental de gaseles que el va fer sortir entre aplaudiments de l’hospital

Salvador Ribes

Un reportatge sobre gaseles va donar a Salvador Ribes la força necessària per superar el covid-19. “Tot va passar molt de pressa”, explica. Era el 12 de març i va adonar-se que li costava molt respirar quan feia esforços. Van anar amb la seva filla a Urgències de l’Hospital Paulí de Sabadell i després d’uns dies en observació va donar positiu de covid-19. “Em va tocar la primera tanda. La més dura, quan es coneixia menys el virus. Quan m’ho van dir vaig plorar”, descriu. Ja se sabia, però, que el covid-19 era més dur en persones grans, i en Salvador té 87 anys. Llavors van venir els pitjors dies. “Hi havia nits que volia morir-me”, explica recordant les dues setmanes que va passar al llit de l’hospital. Un reportatge sobre gaseles ho va canviar tot. Així ho explica el Salvador: “La meva filla, cansada de les notícies tristes, em va posar un reportatge d’animals. Era una gasela sola enmig de la sabana que, de sobte, es va posar a parir el seu fill. No va tenir temps de néixer que la mare va percebre l’atenta mirada d’un lleó afamat que els observava des de lluny. Per salvar el seu fill, l’intentava agafar com podia per endur-se’l d’allà. Corrien perill. La mare lluitava amb totes les forces. Finalment no vaig veure com va acabar, perquè va haver-hi una pausa per a publicitat i em van portar el dinar. Però no em va fer falta saber si sobrevivien. Ja m’havien donat les forces per lluitar. I així ho vaig fer. Tant que al cap d’una setmana sortia de l’hospital entre aplaudiments dels sanitaris”. El Salvador va poder tornar a veure els seus dos fills i els quatre nets. I ha perdut la por. Ara pot tornar a fer les coses que li agraden. Com escriure. De fet, el Salvador acaba la conversa amb l’ARA recitant el seu poema preferit. Una creació pròpia de l’any 2007 titulada La terra perilla.


Sis mesos sense trepitjar el carrer després d’haver recorregut mig món

Eugenia Susana Sánchez

Per a una dona que ha trepitjat mig món i que es defineix com a “activa i inquieta”, haver passat la pandèmia tancada en una residència ha sigut especialment dur. L’Eugenia Susana Sánchez té 93 anys i fa sis mesos que no obre la porta de la residència Horta de Barcelona i trepitja el carrer. “Em sento com una presonera”, explica. Ella, nascuda al Perú, va ser una dona pionera al seu país. Quan era jove viatjava sola per tot Sud-amèrica. Amb el temps va decidir creuar l’Atlàntic i, després de passar per Portugal, França i Itàlia, fa 45 anys que es va instal·lar a Barcelona. Aquí va treballar cuidant un home gran d’una família benestant de Pedralbes. “Amb el temps he acabat formant part de la família”, descriu. Ara ja fa 13 anys que és a la residència i, tot i que durant el confinament ho ha passat malament, explica que hi està molt bé: “Sempre dic que és com un hotel de cinc estrelles”. Se sent part d’un grup d’amics que formen tots els residents. El moment més dur és veure com passa el temps i s’emporta companys: “Molts es queden pel camí, és trist i horrorós veure-ho de manera regular”. Gràcies als amics de la residència l’Eugenia ha hagut de batallar menys contra la soledat: “Fem teatre, dibuix, treballs manuals. Fins i tot parlem de política. No parem”. A ella, de fet, no parar ja li va bé, ja que explica que si s’avorreix “el món em cau a sobre”. Descriu orgullosa que li agrada molt anar a caminar. Comença a dir noms de pobles, llocs i rutes: “He pujat fins a dalt de la Vall d’Aran. Estic enamorada de Besalú. Pagaria per poder tornar a Sant Miquel del Fai”. Ara, amb sortir al carrer ja es conformaria. Tot i això, no es desespera i es lleva cada dia amb la mateixa filosofia que l’ha guiat tota la vida: “Un es desperta i mai sap de quina manera se n’anirà a dormir”.