BarcelonaEn tots els moviments socials, associacions de veïns, plataformes ciutadanes o qualsevol entitat que vulgui reclamar el que sigui, arriba un dia en què es planteja la pregunta: “Com aconseguirem que ens facin cas?” La resposta és sempre molt variada: xocolatades, calçotades, concentracions, manifestacions i també l’acció directa. Aquesta última -que és la preferida dels moviments llibertaris- és la que sempre ha utilitzat la PAH. Ni manifestacions ni xocolatades, tots concentrats colze a colze a la porta del veí amenaçat per evitar que el facin fora de casa. Aquesta és una de les claus del seu èxit com a moviment. Quanta gent ha salvat la PAH d’un desnonament? La resposta no la saben ni ells.
L’acció directa és arriscada. La desobediència civil -no complir una llei que es considera injusta- pot acabar generant càrregues policials i processos penals. El president d’Òmnium i l’expresident de l’ANC estan sent jutjats aquests dies, precisament, acusats de rebel·lió i de sedició. Entre altres coses els acusen d’haver impedit que la comitiva judicial pogués sortir de la conselleria d’Economia després d’un escorcoll ordenat pel jutge. La PAH no s’ha enfrontat mai a penes d’aquesta magnitud, però ha assumit el risc i ha entomat els cops de porra policials que obrien pas als funcionaris que havien d’executar el desnonament. “Sempre han fet accions que ja incorporen la solució al que demanen, fan poques manifestacions”, explica Jordi Mir, politòleg expert en moviments socials. Mir també destaca que “l’ús de la desobediència civil no era tan habitual” quan ara fa deu anys la PAH va decidir abraçar-la.
L’embrió de la PAH va ser V de Vivienda, de la qual Ada Colau també formava part. “Sabíem que fer manifestacions no era suficient”, recorda Simona Levi, impulsora del moviment. En un principi les mobilitzacions eren “creatives”, com per exemple la del superheroi V de Vivienda, que rebentava actes dels polítics per criticar la falta d’habitatges de protecció. També hi va haver escraches. “Quan hi ha vides en joc és legítim desobeir”, recorda ara Ada Colau. L’actual alcaldessa també recorda les crítiques que rebien de la resta de moviments socials: “Ens deien els reformistes perquè parlàvem amb la premsa”. Deu anys després d’haver apostat per aquesta estratègia poden presumir de ser un dels moviments socials que més han transformat la societat en els últims temps.
