“Quan estàs en una situació tan difícil, el teu fill també s’apaga”

La Norma va aconseguir una feina que li permet exercir de mare soltera. Encara demana ajudes públiques però ara ja no és Càritas qui la vesteix ni qui li aconsegueix els llibres escolars per a la filla

Diu de quedar al centre comercial La Maquinista, però ja avisa que potser arriba justa perquè abans té cita amb els serveis socials: està tramitant rebre una ajuda perquè la seva filla, que acaba d’entrar a l’institut, pugui fer piscina com a extraescolar. Al final el retard és mínim. Quan arriba, atrafegada, agraeix el lloc de trobada perquè li cau a prop de casa. Uns minuts més tard també dirà de La Maquinista: “És el lloc on, de tant en tant, prenem uns refrescos amb la meva filla i som les més felices del món”. Però això és ara, des que la Norma va aconseguir una feina que li permet exercir de mare soltera sense haver de compartir llit amb la filla ni visitar cada setmana la seu d’alguna entitat social. Encara demana ajudes públiques -com la de la mateixa piscina o la del menjador escolar-, però ara ja no és Càritas qui la vesteix ni qui li aconsegueix els llibres escolars per a la filla.

Com va viure la seva filla tots aquells anys?

Els nens neixen per ser feliços i quan es troben que han de compartir habitació amb la mare o que la gran preocupació de casa és si hi haurà diners per menjar fins a finals de mes s’entristeixen, s’apaguen, es tanquen en si mateixos i comencen a obtenir males notes, no volen parlar amb tu... A mi, la meva filla em deia: “Què t’he d’explicar jo? Ja en tens prou tu amb els problemes de casa...” Una nena que no tenia llavors ni deu anys! I mira que jo li amagava moltes coses, com ara que algunes nits la deixava dormint per anar a treballar... Quan la seva mare està en una situació tan límit, el menor es fa càrrec de coses que no li toquen per a la seva edat.

Com quines?

Doncs mira, d’entrada carregar amb la teva tristor perquè, per molt que intentis dissimular, la cara de pallassa no és imbatible. I, després, també es fa càrrec de coses més pràctiques: en el meu cas, per exemple, m’ajudava a enviar mails per trobar pisos!

Com afecta una situació familiar com aquesta a l’escola?

És molt dur perquè no són només les notes. A mi m’explicaven que la meva filla hi plorava, no tenia ganes de jugar... I no em sorprèn. Arriba un moment en què la situació t’absorbeix tant que no pots ni ajudar la teva filla a fer els deures. La pitjor cosa és que a tu et dol, perquè sents que li estàs prenent la infància... I ella ho veu! Una mare sempre ha d’intentar ser al costat del seu fill encara que no entengui els deures. Els més petits volen, per sobre de tot, que hi comparteixis temps.

Com us va canviar la vida quan vau tenir un pis per a vosaltres soles?

Uff, va canviar radicalment! Sobretot es va notar a l’escola: ella va començar a obtenir excel·lents, estava segura i optimista, s’obria amb els mestres... Va tornar a parlar a casa! Que pogués muntar-se la seva habitació, el seu propi món, en el seu cas a les portes de l’adolescència, va ser clau.

On va trobar més ajuda durant aquea època?

Si t’he de ser sincera, sobretot en les entitats socials del barri, com Càritas que em va donar roba, llibres d’escola... I també en els mestres de l’escola, que observaven la nena i m’avisaven de com evolucionava, o li donaven l’esmorzar quan hi havia alguna sortida. Amb l’Ajuntament tot costa moltíssim. És una baralla constant. I moltes vegades, a l’hora de la veritat, sembla que mai estàs prou malament perquè t’ajudin.