Societat 27/11/2011

Com us vau conèixer?

Lara Bonilla
6 min
Víctor i Gisela, a punt de celebrar les noces d'or / JORDI PIZARRO

Totes les parelles creuen que la seva història, per anodina que sigui, és especial. Però si us heu conegut a través d'un amic la vostra història és, si més no, més comuna. O això diuen les estadístiques. Aproximadament el 68% de les persones van conèixer la seva parella a través d'un intermediari que tots dos coneixien. Ja sigui un familiar, un amic o un company de feina. Ho asseguren James Fowler i Nicholas Christakis al seu llibre Conectados.

És el cas del Josep i l'Oriol. Un amic en comú els va presentar en un pub anglès. "Jo creia que l'Oriol era el nòvio d'una altra amiga, fins que vaig adonar-me que no i vaig començar a observar-lo amb altres ulls", recorda el Josep. L'Oriol es va fer pregar fins que ell mateix va prendre la iniciativa i va convidar el Josep a fer una copa. Quan va rebre la invitació al telèfon, el Josep estava fent la Travessa Matagalls-Montserrat. Tot i els 84 quilòmetres caminant i les 24 hores sense dormir, el Josep va anar a Barcelona i es va declarar. Al setembre van fer nou anys junts. El psicòleg Pere Font explica que el coneixement casual és el mètode preferit per trobar parella "però és el més difícil de tots". Només un 23% de les persones van conèixer la seva parella sense la intervenció de ningú. "És la idea de l'amor romàntic: sortir, conèixer algú i acabar amb les cames tremolant", diu Font.

De l'envelat a internet

El mètode per conèixer l'anomenada mitja taronja té molt a veure amb l'edat. Els joves d'ara estableixen moltes de les seves relacions a través de les xarxes socials. Els seus avis, en canvi, tenen molts números d'haver-se conegut a l'envelat. "Les festes majors són un invent per anar a buscar parella al poble del costat", assegura Pere Font. Amb les facilitats de mobilitat, però, el cercle s'ha ampliat i els de Sabadell ja no es casen necessàriament amb els de Terrassa, sinó que poden acabar amb una parella de Roma.

Les diferències generacionals no s'acaben aquí. Les relacions sexuals s'inicien abans i les noces d'or semblen una fita difícil d'assolir: "Els joves ja no tenen la convicció dels seus avis que la parella pot durar. Ja han assumit la monogàmia seriada", diu Font. A la majoria de parelles els agrada explicar com es van conèixer. "En realitat, és una anècdota perquè la relació de debò comença després. Però quan expliques els inicis, estàs connectant amb el moment de més il·lusió de la relació i el record evoca un sentiment", que potser amb la rutina s'ha perdut, explica aquest psicòleg. Segons ell, però, el problema no és trobar parella sinó "renunciar a tota la resta". "I això és el que costa".

"En veure'l vaig tenir un pressentiment i em vaig dir: és ell"

L'any 1960 la costa catalana bullia amb el turisme estranger. Als xiringuitos de platja, turistes i autòctons aprofitaven per coneixe's una mica més al ritme de la música. A Gisela Kolendowicz, que acabava d'arribar d'un petit poble alemany per passar les vacances a Calella, l'escenari li semblava d'allò més romàntic: la sorra, la nit, les estrelles... En això pensava quan un noi la va convidar a ballar. "Em va impressionar. Era tan alt! Semblava americà. Quan el vaig veure vaig tenir un pressentiment i vaig saber que era ell", recorda 50 anys després.

Ell era Víctor Ribé, un jove de 24 anys, de Barcelona, que treballava de tintorer al taller del seu pare i que passava els estius a Calella amb la família. "La vaig veure tan delicada... Em va atreure la seva mirada i em va impressionar que deixés anar un parell de llàgrimes mentre ballava". Sonava La tabernera del puerto: "Los ojos que no lloran no saben mentir", taral·lareja el Víctor. Van començar a sortir després del primer ball fins que va arribar el comiat. La Gisela, de 22 anys, va tornar a casa, però després d'intercanviar-se unes quantes cartes, el Víctor va fer el pas i es va presentar a Alemanya, on va treballar durant tres mesos. No s'ho va pensar gaire. Ell sempre havia estat molt germanòfil i els estius els aprofitava per practicar alemany amb les turistes. "És que les noies d'aquí no tenien segons quines converses", recorda. Quan la mare de la Gisela el va veure, va exclamar: "Ha de ser espanyol?" "Abans l'Àfrica començava als Pirineus", explica la Gisela.

Al final es van instal·lar a Barcelona. "L'únic problema és que a casa sempre parlàvem català i ella havia après castellà", diu el Víctor. També es va familiaritzar amb el Barça. "La nostra vida hagués estat tan diferent sense el futbol! Tots els dissabtes els hem passat davant de la televisió o al camp", assenyala la Gisela. Les diferències culturals han estat anecdòtiques, com quan anava en biquini a la platja i la sogra volia que es posés un banyador.

Ella va trobar feina en una empresa alemanya i l'any 1963 es van casar. Com que ella és protestant, van haver de demanar permís al Vaticà. Per a tots dos era la primera parella. "Potser era arriscat, però ara n'hi ha massa per triar i costa més comprometre's amb una sola persona", diuen. Han tingut 3 fills i són avis de 4 néts que viuen a Alemanya. "Sempre dic que em vaig endur una alemanya però he exportat dues catalanes", explica el Víctor. I és que dues filles s'han casat amb alemanys i han fet el viatge invers al de la mare.

D'aquí dos anys celebraran les noces d'or. Diuen que l'únic secret per arribar-hi és "treballar molt, respectar-se i no lligar l'altre". Però no tot ha estat bufar i fer ampolles. La Gisela reconeix que viure en un altre país ha estat "difícil" i encara sent nostàlgia. El balanç, però, és positiu: "El pressentiment es va complir", diuen.

"Vam coincidir de nadons a la nurseria de la clínica"

Mònica Vinyals ho explica sense embuts: "La primera nit ja vam dormir junts". I després puntualitza: "A la nurseria de la Clínica del Pilar". "Sempre expliquem que ens vam conèixer allà", afegeix Francesc Faura. I l'anècdota sempre sorprèn els interlocutors.

Ella va néixer el 25 de setembre del 1969. Ell, dos dies després. Les famílies vivien al mateix carrer, a l'Hospitalet de Llobregat, i quan van coincidir a la clínica els pares es van presentar els respectius nadons. Per res del món es podien imaginar que 20 anys després aquells nens serien parella. Després del primer contacte entre bressols, la Mònica i el Francesc es van retrobar als 14 anys, quan els pares estiuejaven a Cambrils, i es van fer amics. Compartien l'afició als esports i a la música i passaven hores asseguts en un banc, on es feien confidències adolescents. A aquella edat s'agradaven sense quasi saber-ho. Van perdre el contacte fins que als 21 anys, quan la Mònica va dur el cotxe a reparar al taller d'ell, van començar a parlar de motos i van acabar sortint junts. Són de la generació que les trucades les feien al telèfon fix i la música l'anaven a comprar a Discos Castelló. "Potser amb les noves tecnologies, tot hauria anat més ràpid", diu la Mònica. Ella havia sortit amb un noi italià i a la mare el canvi li va encantar. Per a ell, era la primera relació seriosa.

Als 26 anys van anar a viure junts i van decidir no casar-se. Cinc anys després, va néixer el seu fill Guillem, que ara té 11 anys. Quan en tenia un, van tornar tots tres a Cambrils a fer-se una foto al banc de la seva adolescència. Se sorprenen en adonar-se que fa 20 anys que estan junts: "Han passat molt ràpid!". El secret? "Respectar-se la manera de ser i els espais de cadascun".

"No sabem si podrem viure junts"

Molts joves de la seva generació troben parella a través d'internet i les xarxes socials. Ells ho van fer a la manera dels seus avis. Anaïs Lleixà i Teo Martínez, de 21 anys, van començar a sortir durant la festa de Sant Martí de Sant Celoni, ara fa cinc anys. Llavors tenien 16 anys i estudiaven al mateix institut. "Jo notava alguna cosa perquè érem moltes noies però ell sempre venia a parlar amb mi", recorda l'Anaïs.

No va ser fins a la nit del ball de la festa major que van començar a sortir. Per a tots dos era la tercera parella. Aquella nit tocava l'orquestra Mitjanit. "A Sant Celoni sempre s'organitzen moltes activitats i la festa és de l'estil de les d'abans, amb envelat i tot. I no ens sembla carca. Qualsevol cosa que es fa al poble l'aprofitem", reivindica l'Anaïs. Les xarxes socials les van fer servir per coneixe's millor i dir-se el que potser encara no s'atrevien a dir en persona. "Internet és un bon mètode per conèixer gent però no crec que sigui tan interessant com el tradicional", assegura l'Anaïs.

Quan van començar la universitat, ell va anar a estudiar a Girona i ella a Barcelona. La distància va ser un obstacle passatger, ja que l'Anaïs va acabar traslladant-se a Girona. "Ho vaig fer perquè em va agradar més l'ambient, però que hi fos ell també era un al·licient", reconeix. Viuen a casa dels pares però els caps de setmana s'instal·len a una de les dues cases. Fan plans de futur: "Vull treballar i guanyar diners per anar a viure junts", diu ell, que tímid de mena, prefereix mantenir-se en un segon pla. "Veient com està el mercat laboral no sabem si es podrà fer realitat", diu ella. Com cada any, l'11 de novembre van celebrar el seu aniversari: el cinquè. El cinquantè, encara el veuen molt llunyà.

stats