El preu de la llibertat de no voler vacunar els més petits
El cas d’Olot posa damunt la taula el debat ètic sobre la vacunació
L’obligatorietat de la vacunació infantil és un debat d’actualitat arreu del món. La pràctica eradicació d’algunes malalties greus, en part gràcies a la vacunació, ha fet abaixar la guàrdia a la població i també ha fet guanyar terreny als crítics amb les vacunes.
A l’estat de Califòrnia, mentre els últims 15 anys la taxa de rebuig a la vacunació s’ha quadruplicat per les campanyes crítiques amb les vacunes, la crisi de xarampió de San Diego de l’any passat va fer que el 41% dels que s’havien negat a vacunar-se ho fessin. En el cas americà, 47 estats disposen d’exempcions religioses i 17 també de personals (anomenades “filosòfiques”) a l’obligatorietat de vacunar els infants, que és general per a determinades malalties. La recuperació de la famosa sentència Jacobson vs. Massachusetts, del 1905, està servint de base argumental per retirar les exempcions personals últimament, tal com ha passat a l’estat de Vermont fa pocs dies.
Mill i la vacunació infantil
El jutge de Massachusetts va considerar, ara fa més de cent anys, que en el cas de la vacunació el bé comú quedava per damunt de la llibertat individual. Lluny de tancar la qüestió, més d’un segle després l’ètica de la vacunació continua sent complexa. Els estats liberals en què vivim han estat concebuts per protegir la llibertat individual. L’obligació de vacunar-se (legal o moral) promoguda per l’estat és una forma de paternalisme que John Stuart Mill, pare del liberalisme modern, hauria reservat per als infants o, en casos excepcionals, per a persones discapacitades. Des del punt de vista liberal, la intervenció sobre l’individu només és legítima quan un subjecte adult pot fer mal als altres, no pas a un mateix.
Si partim d’aquesta premissa, la vacunació infantil forçada presenta dos reptes. D’una banda, el paternalisme s’amplia: s’exerceix sobre els pares, que tenen la custòdia legal dels infants, i sobre els seus fills. Si bé no es pot fer valdre l’autonomia dels infants per decidir si es vacunen, sí que ho poden fer els pares. D’altra banda, el funcionament de les vacunes té un doble potencial de danys: l’infant no vacunat pot quedar desprotegit, però a la vegada pot posar en risc la immunitat de grup i fer caure la taxa de vacunació.
Si entenem la immunitat de grup proporcionada per les vacunes com un bé públic, els pares que no vacunen els fills estan actuant de polissons. És a dir, no assumeixen els petits riscos de vacunar el seu fill, però el nen es beneficia potencialment de la immunitat de grup.
Arribats a aquest punt, les alternatives per mantenir la immunitat de grup són dues: la coerció o la persuasió. La persuasió pot ser ineficient quan, en societats avançades, la desaparició de virus fa pensar que els riscos de vacunar-se són més grans que els de contreure la malaltia. D’altra banda, l’obligatorietat legal, opció suggerida pel conseller de Salut, Boi Ruiz, pot xocar amb la defensa de la llibertat individual, la llibertat de consciència o el dret a la integritat física.
Exempcions i consciència
En tot cas, si es decideix fer obligatòria la vacunació infantil, cal recordar que s’obre la porta a vulnerar la integritat física d’un infant contra la voluntat dels pares per una política de prevenció, no pas terapèutica. Tot i que les demandes d’exempció són extremadament minoritàries -allà on n’hi ha-, l’obligatorietat de la vacunació hauria d’incorporar el debat sobre exempcions religioses i filosòfiques. Ara bé, els legisladors també haurien de pensar aleshores que els que actuen de polissons assumissin els costos causats en cas de contagi.
Paradoxalment, una societat més preocupada pel bé comú no necessita convertir la vacunació en obligatòria, mentre que una societat que promou la llibertat individual dels pares pot acabar necessitant imposar-la.
