ELS EFECTES DEL TEMPORAL

L’hora del consens per al Delta

La falta d’acord entre els implicats ha sigut la tònica habitual per abordar la protecció de la zona

Quan el gener del 1857 l’enginyer francès Jules Carvallo va arribar a l’Ebre, el delta era una plana d’aiguamolls, salobrars i sorrals erms, gairebé deshabitada. Al segle XVII els monjos de Benifassà havien intentat cultivar els primers camps d’arròs a la zona de la Carrova, a Amposta, però la iniciativa no va prosperar. Però la iniciativa marcaria un precedent i un segle i mig més tard es tornaria a intentar. Carvallo, a través de la Real Compañía de Canalización del Ebro, va impulsar la implantació de la primera xarxa de reg, la transformació dels aiguamolls en arrossars amb estudis precisos sobre mètodes de conreu, varietats, costos i rendiments. Així, durant la segona meitat del segle XIX, la cultura de l’arròs es va acabar imposant. El Delta que avui coneixem és un immens arrossar de 20.000 hectàrees (el 98% de la producció catalana), entre les quals perviuen zones de gran valor ecològic. Ara bé, la consciència social sobre el valor natural de tot aquest territori trigaria molt més a arribar.

“La gent del Delta, acostumada a viure en aquell món, no comprenia que el seu entorn fos un microcosmos insòlit, absolutament diferent de la resta del país: un gran riu en un entorn pla, un centenar de quilòmetres de platja verge. Els mateixos habitants del Delta no comprenien què hi venien a fer els primers visitants interessats per l’entorn natural”, recorda Rafel Balada, primer director del parc natural. Aquest ens es va crear l’any 1983 i no sense polèmica: a Sant Jaume d’Enveja, per exemple, s’havien celebrat assemblees multitudinàries en contra del nou parc, perquè agricultors, caçadors i pescadors consideraven que els podia condicionar l’activitat i que hipotecaria el seu futur.

La polèmica dels transvasaments

“Fins i tot al final dels anys vuitanta, quan ens vam oposar a l’aprovació del transvasament d’aigua de l’Ebre al Camp de Tarragona i al Penedès, al Delta ens van boicotejar algunes conferències. La població no ho va interpretar com una amenaça mediambiental, sinó com una possibilitat d’utilitzar un recurs com l’aigua, per aconseguir contraprestacions econòmiques i inversions extraordinàries de les administracions”, explica Manolo Tomàs, un dels activistes històrics al territori i actual portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE).

“La presa de consciència sobre els valors naturals del delta de l’Ebre i les amenaces que representaven els transvasaments no es generalitza fins al final de l’any 2000, quan el govern de José María Aznar, amb el suport de la Generalitat, va iniciar la tramitació d’un Pla Hidrològic Nacional per transferir aigua des de la conca de l’Ebre a Castelló, València, Alacant, la regió de Múrcia, Almeria i Barcelona”, afegeix. La complicitat entre la PDE, les universitats, els científics i les entitats mediambientalistes van donar la força i capacitat de mobilització al moviment social.

A la pràctica, però, l’activitat d’aquesta plataforma cívica no ha aconseguit liderar un lobi transversal amb capacitat efectiva per condicionar les institucions catalanes i espanyoles i promoure actuacions concretes. “Fa més de vint anys que abordem el debat sobre els sediments, el cabal ecològic i els problemes de regressió del Delta, i no hem aconseguit com a societat avançar en gairebé res. I això és una autocrítica que ens hem de fer entre tots”, explica Rafa Sánchez, expert en ecologia de sistemes aquàtics.

Una veu única

“Hem de tenir clar que o ens mobilitzem nosaltres o ningú més ho farà per nosaltres. I ho hem de fer amb una veu única; si no, no arribarem enlloc. Fins ara s’han impulsat accions de protecció del Delta, descoordinades, de vegades amb inversions públiques milionàries que han servit de ben poc”, afegeix. I per promoure aquest consens les Comunitats de Regants de l’Esquerra i la Dreta de l’Ebre i els ajuntaments han impulsat la Taula del Consens, que dimecres de la setmana vinent presentarà el seu primer informe amb propostes d’actuació al tram final de la conca .

“Els que coneguin la sociodinàmica de les Terres de l’Ebre són conscients de les complexitats de trobar punts de consens entre els diversos agents. Però podem dir que per primera vegada sembla que hem trobat el mínim comú denominador i es podrà plantejar una resposta unitària i tècnica a una problemàtica que, fins ara, no hem sigut capaços d’abordar junts”, assegura Xavier Curto, portaveu de la Taula. I mentre arriba la presentació de les propostes, Rafa Sánchez, que n’és coordinador tècnic, ha avançat que el document s’articularà en tres punts clau: “La preservació de la fisonomia del Delta, el transvasament de sediments des dels embassaments fins a la conca inferior i la convivència de l’activitat agrícola i econòmica amb la preservació dels espais naturals”.

A més, la implementació de mesures dures -construcció de dics o esculleres- al litoral exterior del Delta està descartada. “A la Taula del Consens ningú no ha obert aquest debat”, assegura Rafa Sánchez. Ara caldrà veure quin serà el posicionament dels agents cívics i socials del territori -com la Plataforma en defensa de l’Ebre o SEO Birdlife- que no han participat directament en la redacció del contingut.

Sorra per preservar l’illa de Buda

Recentment al litoral de l’illa de Buda, ubicada entre els dos braços que forma la desembocadura del riu, s’ha pogut veure un exemple de la ineficàcia en la implementació de mesures mediambientals al delta de l’Ebre. Els últims mesos el ministeri per a la Transició Ecològica hi ha traslladat 26.000 metres cúbics de sorra per protegir les platges i evitar la intrusió del mar. Els estudis d’universitats com la UPC estableixen que en calen 275.000 -deu vegades més- perquè els efectes siguin veritablement eficaços.