PANDÈMIA

El punt crític dels contagis: quan el rastreig ja és inviable

La transmissió comunitària i la falta de recursos van ofegar els serveis de vigilància epidemiològica al març

El mes de juliol comença a tenir alguns capítols semblants als del mes de març. Aleshores, després de la detecció dels primers positius de covid-19, els tècnics dels Serveis de Vigilància Epidemiològica comentaven en petit comitè que Catalunya no seria l’excepció del tsunami. Mentre les autoritats enviaven missatges de calma -“Ens preocupa més la grip”, deien-, aquests altres professionals ja intuïen que l’epidèmia marcaria un abans i un després. “Als epidemiòlegs no se’ns ha fet cas mai perquè no intervenim en la presa de decisions. Costava de creure que es coïa res tan greu i es va subestimar”, resumeix Maria Rosa Sala, cap del Servei de Vigilància Epidemiològica al Vallès Occidental i Oriental.

Ara el degoteig de rebrots ha tornat a fer sonar el nom d’aquesta especialitat i ha posat sobre la taula el debat sobre els rastrejadors. Qui són i quina feina fan? N’hi ha prou a Catalunya per cobrir els rebrots? Els rastrejadors són professionals sanitaris experts en epidèmies que, un cop es detecta un positiu, fan un mapa dels possibles contactes de risc, en funció de diversos factors. Després encomanen fer les trucades i el seguiment als serveis d’emergència que, per ara, tenen externalitzat aquest servei a una filial de Ferrovial. En total, segons va assegurar dilluns Salut a l’ARA, a Catalunya hi ha 180 rastrejadors i tenen previst contractar-ne 65 més. Una xifra que, segons el departament, s’adequa perfectament a la situació actual.

En canvi, altres metges de renom com la cap d’epidemiologia de la Vall d’Hebron, Magda Campins, o el cap de malalties infeccioses del mateix centre, Benito Almirante, asseguren que en caldrien entre 1.500 i 2.000. L’objectiu? Evitar que els contagis creixin tan ràpid que el rastreig es torni impossible, fet que descontrola la malaltia. És a dir, que es torni a repetir el que va passar al mes de març.

L’epidemiòloga Rosa Maria Sala treballa al centre d’operacions des d’on s’han monitoritzat i traçat les cadenes de transmissió del covid-19 als dos Vallesos. És a dir, on s’ha fet seguiment dels positius notificats pels serveis mèdics i s’han rastrejat els contactes socials i familiars. “Som els ulls de les epidèmies. Diuen que som detectius, perquè observem què ha passat, esbrinem qui més està en risc, on i com s’ha contagiat, i proposem mesures per evitar-ne la dispersió”, diu Sala. Una proesa atès que al servei hi treballen només vuit persones.

Teixir aquesta xarxa requereix d’una tasca metòdica i exhaustiva, que permet controlar àgilment una seixantena d’infeccions, com el xarampió o la legionel·la. Però amb l’esclat del covid-19 no va ser així. “Al març ja es detectaven 600 contagis de covid-19 al dia”, assegura Sala.

El rastreig de contactes va deixar de ser efectiu a mitjans de març. A Catalunya, el 5 de març es diagnosticaven 32 casos de coronavirus, el 22 de març se’n registraven 1.221 i el 30 de març ja s’hi sumaven 2.616 positius nous. “El rastreig de contactes ja era inviable”, raona l’epidemiòleg de la Fundació de la Unitat d’Investigació en Tuberculosis de Barcelona (UITB), Joan Caylà.

Els errors a evitar

Però, ¿com es va arribar fins a aquest punt i, sobretot, es podria repetir? Hi ha dues raons, segons els experts, que van portar la situació al límit: els serveis estaven molt encotillats en uns protocols que caducaven molt ràpid, i l’infrafinançament crònic i la falta estructural de recursos personals ofegava els serveis abans del pic de casos.

Els epidemiòlegs expliquen que la definició de cas era molt restrictiva quan ja hi havia el degoteig de casos. Només es consideraven sospitosos els viatgers que provenien de llocs amb brots actius -com el nord d’Itàlia- i els seus contactes estrets. A finals de febrer, però, ja es veien casos clars que no estaven vinculats a cap viatge. Sala atribueix la demora en el rastreig a la falta de disponibilitat de PCRs.

“El retard va afavorir la transmissió comunitària”, certifica Caylà. En fase de descontrol, no té cap sentit buscar la traçabilitat: tothom pot infectar-se i ser infecciós. La catedràtica de medicina preventiva de la Universitat de Barcelona, Àngela Domínguez, subratlla la complexitat d’aquesta pandèmia en particular: “L’epidemiologia està aclimatada a situacions complexes i emergents, però la diferència amb el covid-19 és la seva especial gravetat”. En matèria de salut, les actuacions beuen de precedents històrics. “Davant de virus que tenien un comportament similar, amb el control dels viatgers i d’alguns contactes ja n’hi havia prou”, reconeix Domínguez.

El servei de vigilància epidemiològica rastreja els casos però també fa suport en l’elaboració de protocols i alhora supervisa la salut laboral. I la pandèmia ha posat en relleu les mancances que arrossega. “L’infrafinançament és crònic”, denuncia Caylà. Espanya hi dedica l’1,1% dels recursos que rep la sanitat, una inversió que només va créixer un 0,5% amb la grip A, el 2009. Caylà posa com a exemple el programa de tuberculosi de Nova York, amb 2.000 persones per fer el seguiment de 3.000 casos l’any.

L’epidemiòleg reivindica l’atenció primària i reclama recursos: “[La primària] té la clau perquè els casos no vagin a més” perquè coneixen les particularitats socials del territori per controlar la transmissió. “Si l’estudi de contactes falla, calen mesures excepcionals, com el reconfinament”, recorda.