Les rates ja assagen un ecosistema artificial per sobreviure a Mart

El projecte Melissa treballa des de la UAB per aconseguir produir menjar i oxigen en un circuit ecològic tancat

L'Agència Europea de l'Espai (ESA) fa anys que té al cap la idea d'una missió permanent a Mart. No és l'única agència, els Estats Units, Rússia i la Xina també treballen amb aquest objectiu. Mentre no arriba aquesta possibilitat, ara com ara més que llunyana, es van acomplint projectes complementaris. Un és Melissa, ideat per abastir de menjar, oxigen i aigua una eventual tripulació al Planeta Vermell. El projecte es concreta en una planta pilot instal·lada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). La planta acaba de complir el desè aniversari amb una visita a les instal·lacions dels 14 socis que composen el consorci que li dona forma i part de la cinquantena d'organitzacions i empreses de 12 països europeus que contribueixen al projecte.

Melissa, una instal·lació singular a Europa coordinada per l'ESA, va néixer aviat farà trenta anys. L'objectiu d'aleshores, explica Francesc Gòdia, catedràtic d'enginyeria química de la UAB i director del projecte des del primer dia, continua sent el mateix. En essència, desenvolupar un ecosistema artificial autosuficient pel que fa a la producció d'aliments, el manteniment d'una atmosfera respirable per a humans, garantir la disponibilitat d'aigua potable i disposar d'un sistema de tractament i reciclatge de residus d'origen humà. Aquest ecosistema artificial hauria de tenir la virtut de ser tancat. El que Gòdia anomena "sistema ecològic tancat" seguint la línia del que avui en diríem un 'sistema d'economia circular'. La seva posada a punt evitaria el costós trasllat d'alimentació i aigua tant a l'Estació Internacional com a una eventual estació permanent a Mart.

En el decurs d'aquests trenta anys ha avançat prou per consolidar tres dels sis compartiments necessaris per completar el cicle de vida sense aportació exterior durant un llarg període de temps. Es tracta d'un bioreactor de nitrificació, que recicla orina humana per a l'obtenció de nitrats que s'empren en el cultiu de vegetals; un fotobioreactor de microalgues, pensat principalment per a la producció d'espirulina, alga d'ús alimentari; i un compartiment totalment aïllat en el qual s'assaja la producció i regeneració d'oxigen amb models animals. Tots tres donen forma a l'actual planta pilot i l'objectiu immediat és interconnectar-los.

Si la construcció i posada a punt de la planta pilot que ara celebra el seu desè aniversari ha estat una de les grans fites del projecte, un altre de rellevant ha estat verificar a l'Estació Internacional diversos experiments amb bacteris i microalgues en condicions de microgravetat, el desenvolupament de nous bioreactors i de nous models matemàtics, cada vegada més sofisticats, per al control de les condicions de vida de l'ecosistema artificial. A més, "la posada a punt d'aplicacions terrestres", com sistemes de regeneració d'aire, per les quals diferents cadenes d'hotels ja han mostrat interès i que s'incorporarà a un edifici actualment en construcció a París.

Els pròxims passos de Melissa passen per adaptar el mòdul de generació d'oxigen per a unes 60 rates de laboratori, que són les que equivalen a les necessitats de respiració d'un humà. I, en el termini de 7-10 anys, tenir enllestides les instal·lacions per comprovar els efectes sobre persones. Pel camí, explica Gòdia, es tracta d'avançar en estudis complementaris. Per exemple, bastir una dieta suficient a partir de vegetals -fins ara han estudiat el comportament de 21 plantes comestibles en una dieta equilibrada- i incorporar proteïna animal de fonts autosostenibles, probablement d’insectes.