Oportunitat i valentia. Sobre aquests principis es construeix un canvi de vida. Els casos de renaixement professionals són puntuals, segons Ricard Cayuela, professor de la Universitat Ramon Llull expert en psicologia econòmica, però augmentaran. Cada vegada més persones descobreixen que poden tirar endavant, tenir menys estrès i ser més feliços desenvolupant una nova activitat. "La filosofia d'una feina per sempre s'ha acabat i els individus volen tenir un tipus de vida menys dedicada a feines que al final es consideren absurdes". De vegades, la transformació arriba després d'una situació crítica, com un preinfart.
Atrevir-se a canviar
"És diferent al dowshifting , un moviment que consisteix a treballar menys i viure millor", apunta Cayuela. Els que es replantegen el canvi després dels trenta anys persegueixen part d'aquests objectius; però la por al fracàs i la falta de recursos sovint frenen la transformació. Val la pena atrevir-s'hi per evitar la insatisfacció i el pensament "Què he fet amb la meva vida?", segons l'expert. "De vida només en tenim una, per tant, mirem de viure-la millor".
Isabel Vilà. De Barcelona al Priorat, de periodista a mestressa de Cal Porrerà
El disseny i la decoració, els articles per als dominicals i revistes especialitzades i els viatges van omplir la vida d'Isabel Vilà durant més de deu anys. Als 38, quan va néixer el seu fill, va sentir que res lligava, que la maternitat i la feina eren històries incompatibles. Fins i tot ho era la ciutat. "Volia viure tot el que m'estava passant -explica l'experiodista- i jo, que havia viscut la infància a Gerri de la Sal, sentia que no volia educar el meu fill a Barcelona". El primer canvi va ser traslladar-se a viure al Priorat amb la seva parella, mantenint la feina de periodista. El segon va començar quan van trobar una casa pairal i van decidir convertir-la en casa rural.
"Havia arribat a un moment en què coincidia amb amics pel carrer i gairebé no em podia aturar perquè perdia el tren", recorda Vilà. Ara s'organitza el temps al seu gust, va a buscar el fill a l'escola i pot assaborir cada cosa que fa. "A la tarda rego l'hort ecològic, hi ha silenci, em recreo amb els ocells i les maduixes". El canvi va ser molt gran i no va ser fàcil: d'una banda, va assumir la restauració d'una casa de dos-cents metres quadrats i de dos-cents anys d'història (va recuperar-ne els elements antics); de l'altra, convertint-se en veïna del poble, va perdre part de l'anonimat que tenia a Barcelona. La gran inquietud, a hores d'ara, és la subsistència: es considera una miniempresària, racionalitza les despeses i aguanta sempre amb la mirada al més següent. Però Cal Porrerà li permet compatibilitzar la vida professional i laboral.
Fa cinc anys de la gran transformació, quan va penjar la Moleskine i es va posar el davantal, però encara hi ha qui se sorprèn que deixés la vida d'un diari per servir cafès. "Llavors els ensenyo la vista idíl·lica que tinc des de la meva cuina. És la meva recompensa". No es planteja la marxa enrere: presenta la seva feina en privat, per a una família de quatre persones, però en gaudeix.
Núria Brussosa. Va abandonar la publicitat i ara és botiguera i dissenya bosses
Té 33 anys i fins fa poc Núria Brussosa vivia estressada: horaris de responsabilitat a l'agència de publicitat on treballava, una llibreta al costat del llit per anotar-hi les idees que li bullien al cap... La il·lusió inicial va donar pas a una desmotivació que, apunta, va coincidir amb la frenada del sector. "Volia fer qualsevol cosa que sortís de les meves mans, una activitat que em motivés a llevar-me al matí i no veure el dia gris". Brussosa buscava un pla B -que fos compatible amb tenir fills, també- i va optar pel comerç. Després d'un curs i un postgrau de disseny de bosses, va arribar la botiga. Recuperava l'ofici de les seves tietes, que havien tingut una botiga de complements a Vic. Als deus anys jugava a cobrar i ara torna a ser botiguera "i ben orgullosa". En un primer moment, l'entorn no va entendre el canvi (els amics consideraven que era una opció de vida cutre i la seva cap li va advertir que havia trencat la carrera professional), però Brussosa està satisfeta i exclama que si hagués de tancar la botiga es moriria.
El primer any de transició ha estat dur: la inversió econòmica per tirar endavant el negoci, trobar un taller que pogués fabricar les seves creacions o arribar a transmetre la bossa que volien fer. I, sobretot, la por a saber si el canvi compensa i el dubte de si la nova vida funcionarà. "Tinc clar que un somni és un somni, però si algun dia no va bé, tancarem. Ara sé moltes més coses, he avançat, no sentiria pas que he perdut el temps". El dia a dia és divertit, tot i que també implica sacrificis, però els problemes no van més enllà: de bosses en queden fins que s'esgoten.
Eduard Iniesta. Dels documents sobre la propietat intel·lectual a les partitures
Conserva la placa d'advocat a la porta del seu estudi i sobre la taula hi té un teclat Casio i partitures escrites. "Ara ja només tinc un dit petit a l'advocacia, i en l'àmbit que més m'agrada, el dret de propietat intel·lectual", comenta Eduard Iniesta, músic i compositor. Quan era petit posava l'orella a la porta de la seva germana, que tocava la guitarra, i demanava tant sovint el disc d' Els set magnífics , que el vinil es va ratllar. Va optar pels estudis de dret, però als 28 anys va plantar-se. Va començar a compaginar l'advocacia amb la música. A la nit componia, explica, però no tenia prou temps per dedicar-s'hi i "l'endemà volia seguir fent música, en lloc de sentir-me enterrat a la feina durant vuit hores". El moment més complicat del procés va ser enfrontar-se al dilema d'haver de prescindir de la carrera que havia construït o de les habilitats que tenia a dins. Va optar per la segona via i, l'endemà del canvi, es va sentir descansat: es podia dedicar per complet al que volia.
Per contra, el músic conviu amb horaris inexistents, la son fraccionada, l'ansietat de voler escriure més ràpidament del que pot, la solitud de l'artista, les responsabilitats familiars i la incertesa de no saber cap on condueix aquesta opció de vida. Té expectatives? "Jo prefereixo parlar d'il·lusió, és un camí molt lent".
Tornaria a fer el canvi, puntualitza, tot i que una segona marxa enrere, de retorn als inicis, seria més difícil. Buscaria la manera de tirar endavant i optaria per no posar-se a les ordres de ningú, perquè valora la llibertat a l'hora de treballar. "Crec en la vocació -diu Iniesta-, que és el que fa que acceptis el bo i dolent de la professió; la clau de la felicitat és trobar allò en què un té talent".
