IMMIGRACIÓ

Demandants d’asil: el laberint de buscar feina amb “un cartró vermell”

La majoria d’empreses desconeixen el permís de treball temporal dels refugiats que esperen la resolució de l’Estat
La Mirian, demandant d’asil colombiana, recollint àpats a la Comunitat de Sant’Egidio, al barri del Raval de Barcelona / PERE VIRGILI

El Roberto, de 21 anys, va arribar a Barcelona fugint de l’armament pesant de les milícies del president de Nicaragua, Daniel Ortega. La Mirian, colombiana de 33 anys, fugint de l’Exèrcit d’Alliberament Nacional (ELN), que li va matar dos germans. I el Hamza, marroquí de 20, es va escapar de l’homofòbia dels seus pares. Tots tres viuen a Barcelona i ja tenen la targeta vermella que els permet treballar legalment, a l’espera que l’Estat els reconegui o no com a refugiats. Però tots tres estan sense feina i xoquen amb la desconfiança de les empreses, que no sempre coneixen aquest document que els obre la porta a un mercat laboral ara encara més malmès per la pandèmia.

Quan un migrant arriba i demana asil perquè fuig d’una guerra o d’una persecució ideològica o per motius ètnics o de gènere, sol·licita una primera entrevista a Estrangeria, que, fruit del col·lapse de les oficines, acostuma a trigar sis mesos. Un cop feta, rep un document blanc amb el seu número d’identificació com a estranger i sis mesos després se li facilita una targeta vermella que li dona permís per treballar mentre es resol el seu cas.

“Els empresaris es pregunten: què és aquest cartró vermell?”, explica el Víctor Príncep, tècnic de l’àrea laboral de la Comissió Catalana d’Ajut al Refugiat (CCAR). De les 200 persones que atenen a la seva oficina, en un 60% dels casos l’empresa que els ha de contractar desconeix que la targeta vermella permet treballar. “A més, les empreses que tenen pressa veuen un problema haver de donar l’alta a la Seguretat Social”, afegeix, una situació que es repeteix en un 50% dels casos. Les insercions laborals han caigut un 50% respecte a l’any passat. Les xifres són dels 200 atesos per la CCAR, però es poden extrapolar a les 13.270 peticions d’asil que va rebre Barcelona el 2019 o a les 124.000 pendents de resoldre a tot l’Estat.

Durant l’estat d’alarma, Espanya va concedir una pròrroga de set mesos a totes les targetes vermelles caducades. S’han de renovar cada sis mesos, però és impossible amb les oficines tancades. “Però les empreses encara se’n refien menys quan veuen que està caducada”. Aquesta pròrroga només val si no hi ha una resolució negativa a la demanda d’asil. I els empresaris, amb certa raó, es pregunten com poden saber que no hi ha hagut denegació si a la targeta hi diu que està caducada.

“Dignificar” el document

“S’ha de dignificar aquest document i que no sigui una cartolina vermella amb una foto grapada, i fer una campanya per informar les empreses”, defensa Príncep, que afegeix que el sistema electrònic de la Seguretat Social “peta” quan poses les dades d’una targeta caducada, encara que estigui prorrogada per decret. Fonts del ministeri de l’Interior reconeixen que no estan estudiant cap canvi en aquest sistema. “Hem arribat a un punt en què és gairebé impossible que contractin un demandant d’asil si no és una empresa sensibilitzada o a través d’una amistat”, remata Príncep.

Després de “dormir darrere les barricades” a León, a Nicaragua, on cursava tercer d’odontologia i participava en les protestes contra el president Daniel Ortega, el Roberto va arribar al límit quan va veure l’armament pesant que les milícies del govern treien contra ells. “Metralletes de gran calibre en una operació de neteja; allò ja era massa”, recorda. Va decidir posa rumb a Barcelona, on va arribar el gener de l’any passat.

Quan el Roberto ja era aquí, van apallissar el seu pare a León -“Gairebé perd la visió”, narra- quan sortia d’una missa en record d’un jove de 15 anys assassinat a les protestes. Ho va explicar a Estrangeria en una primera cita tres mesos després i, tal com marca el protocol, sis mesos després va rebre la targeta vermella per treballar temporalment. Al febrer va trobar una feina que va perdre per la pandèmia i des de llavors ha fet dues entrevistes laborals. “Al restaurant em van dir que no sabien ben bé de què anava això de la targeta vermella i no em van trucar més, i a l’altra feina tampoc em van avisar”, explica.

La Mirian, colombiana que menja gràcies a les donacions de la comunitat Sant’Egidio, va rebre la targeta vermella només uns dies abans de l’estat d’alarma, un any i un mes després d’arribar a Barcelona fugint d’un ELN que anys abans havia assassinat dos dels seus germans. Sis mesos després d’arribar, li van fer la primera entrevista.

Fins llavors s’havia pogut pagar el lloguer perquè un dels germans amb qui viu tenia una feina que també va perdre amb la pandèmia. Acostumada a treballar com a cuinera a Colòmbia, al mes de maig era optimista, però dos mesos després la seva situació ha canviat i es mostra “molt preocupada”: porta sense poder pagar el lloguer des de l’abril i la propietària ja ha demanat al jutge que la facin fora.

Poques concessions

Si no han trobat feina quan es resolgui la demanda d’asil, a la Mirian i el Roberto se’ls pot complicar molt la situació. L’estat denega la immensa majoria de les peticions de refugi llatinoamericanes, perquè no hi ha guerres reconegudes. Amb l’excepció dels veneçolans, als quals últimament concedeix protecció internacional per raons humanitàries.

El Hamza ho té millor perquè l’estat sí que concedeix asil a persones que fugen de la LGTBIfòbia del Marroc, apunten des de la CCAR. Però després de perdre, per la pandèmia, la seva feina servint al menjador d’unes instal·lacions esportives, només un mes després de començar, no ha tingut sort amb les desenes de currículums que ha entregat. “Les empreses mai em tornen a trucar, no sé si per la targeta o per racisme”, diu. Tant ell com la Mirian i el Roberto tenen dret a treballar mentre esperen que l’Estat els atorgui o els denegui l’asil. Només falta que algun empresari els vulgui, o pugui, contractar.