"El de l'1-O és un judici polític carregat de parcialitat en un sistema judicial bastant col·lapsat"

Darrere el somriure de llavis vermells de Renata Ávila (Guatemala, 1981) hi ha una carrera precoç dedicada a la defensa dels drets humans, les víctimes de genocidi i les llibertats a la xarxa. Entre altres casos, aquesta advocada ha format part de l’equip legal que ha defensat la premi Nobel de la pau Rigoberta Menchú i diferents alertadors internacionals. Al març va tornar a Barcelona per parlar de l’impacte de la tecnologia en els nostres drets, en el marc del programa Digital Future Society organitzat per la fundació Mobile World Capital Barcelona.

Què en pensa, del judici de l’1-O?

Com a advocada en un sistema molt semblant, he seguit el deteriorament dels òrgans judicials a Espanya. No ho dic jo, ho han dit diverses organitzacions de drets humans. Comparteixo l’opinió que és un judici polític carregat de parcialitat en un sistema judicial bastant col·lapsat. Hi ha una porta d’interessos giratoris i és preocupant. M’imagino que aquest cas, indubtablement, acabarà a Estrasburg. És trist -en un moment en què la democràcia s’està deteriorant a tot arreu- veure aquesta situació de caça de bruixes.

Com explica que internet hagi democratitzat l’opinió pública però que ens trobem amb judicis que qüestionen la llibertat d’expressió?

Hi ha una persecució de determinades maneres de pensar. Ho vaig veure en el canvi de discurs previ i posterior a la Primavera Àrab. S’elogiava el poder dels ciutadans connectats, però perquè érem menys. Quan un poble es connecta massivament per avançar en les seves aspiracions polítiques, els governs es preocupen i imposen mecanismes de control.

I en el cas d’Espanya?

L’historial d’Espanya és terrible. S’han fet servir lleis contra el terrorisme per limitar la llibertat d’expressió. Espanya es desenganxa de la tradició liberal d’Europa de respectar la llibertat d’expressió i opinió. El sistema judicial cau en errors anacrònics. Sembla que no entenguin el món digital o que no el vegin com una eina per guanyar més democràcia sinó com una eina de control ciutadà.

¿Vol dir que els governs tenen fitxats determinats perfils a la xarxa?

M’imagino que, sense xarxes, a l’època del franquisme era igual, però estem tornant al perfil de ciutadans. Cada frase, cada esdeveniment al qual assisteixen, cada gest o persona que visiten es torna part d’un expedient en què l’Estat intenta construir un cas. Accions i opinions que són drets acaben convertits en indicis d’una activitat criminal. El dret de reunió o el de manifestació són drets humans universals. Espanya voldria limitar tot això amb una mentalitat totalment militaritzada.

¿Creu que a Espanya també molesta la participació ciutadana?

Hi ha un problema de vàlvula d’escapament no només amb Catalunya, sinó amb tot Espanya. Aquí no hi ha consultes ciutadanes vinculants. En un estat tan complex format per diferents nacions, amb diversitat lingüística i de pensament, s’hauria de repensar la manera com es canalitzen les diferents postures. Hi ha un gran avenç antidrets que s’està traduint en partits polítics.

Es refereix a l’extrema dreta?

En un moment en què un país com Espanya hauria de posicionar-se per liderar consensos globals perquè el planeta està en perill, està tornant un discurs nacionalista en què es volen silenciar posicions polítiques.

Hi ha algun motiu per a l’optimisme?

Soc molt optimista, encara que no ho sembli. El fet que els més precaris i els més exclosos es puguin connectar per primer vegada -independentment que ja sigui una estructura hipervigilada- ens pot donar moltíssimes sorpreses. Dependrà molt d’aquells que estem en una posició de privilegi com activem aquesta nova ciutadania digital.

Quins exemples trobem, ja?

Els divendres del futur que estan organitzant les escoles contra el canvi climàtic. Els nens que s’estan connectant per primer cop es començaran a agrupar en moviments internacionals davant d’una crisi global. Encara hi ha un petit espai perquè aquesta acció comuna pugui aparèixer. També la solidaritat feminista: les dones que protesten a Espanya contra la Manada es troben amb les del moviment Ni Una Menos a l’Amèrica Llatina. Aquests exemples em donen esperança.

Quina ha de ser la recepta?

Hem de potenciar com ens pensem en col·lectiu, sobretot aquells que fins ara havien quedat exclosos. S’ha d’impedir que aquestes noves forces contra els drets arribin al poder i modifiquin les estructures perquè això ja no sigui possible. No podem cedir ni un centímetre d’espai.

Es critica que la xarxa ha fet d’altaveu dels moviments d’ultradreta.

En bona part és la tecnologia la que ens ha portat un Trump o un Bolsonaro. Això ens ha de fer qüestionar tot el model: l’important és quina és la tecnologia i qui la controla. No pot excloure del seu procés de creació la capa de drets humans. Al Brasil el govern de Bolsonaro està fent servir tuits per fer fora professors dels seus llocs de treball. Estem vivint el mateix atac contra els drets que vam patir a l’Amèrica Llatina als 70 i als 80 amb la tecnologia. Hi ha una persecució basada en idees online. Necessitem una nova transició a la democràcia.