La resplendor encegadora de la batalla

Els arqueòlegs que desenterren l'exèrcit de terracota de l'emperador Qin Shi Huang han anunciat la troballa d'un centenar de nous guerrers que s'han de sumar als més de vuit mil que ja han emergit d'aquest monument funerari únic, la voluntat pòstuma d'un emperador que volia mantenir el comandament del seu exèrcit per a tota l'eternitat i el va fer reproduir i enterrar en formació de combat, amb tots els soldats perfectament armats.

Un fet singularíssim d'aquest deliri d'immortalitat és que cadascun dels soldats és diferent de l'altre, de manera que totes les figures, incloent-hi els cavalls i les carrosses, la tropa i el comandament, són, probablement, la còpia del model real. Aquesta personalització del soldat es podria interpretar com una deferència de l'emperador, potser la voluntat de reconeixement de cadascuna de les persones que l'han d'acompanyar a l'altra vida després d'haver-lo obeït en aquesta. Però si considerem el fets que van marcar la seva dinastia i la poca consideració que professava per la vida dels altres -la llegenda diu que els treballadors que van construir el mausoleu van ser enterrats vius perquè no poguessin revelar-ne la localització- sembla més probable que Qin Shi Huang s'enterrés amb el seu exèrcit de veritat perquè ell no creia -o no volia creure- que la seva mort fos realment possible i pensava -o volia pensar- que un vegada mort continuaria viu per a tota l'eternitat, de manera que necessitava confiar en els seus homes tal com els havia conegut. Confiar que si se'ls emportava vius i els tenia a prop de la seva tomba potser hi havia més possibilitats que també ell continués viu.

Un intent d'aturar la mort

Jorge Luis Borges, que va escriure La muralla y los libros l'any 1950 quan encara no hi havia notícies sobre l'existència dels guerrers de terracota, explica que l'emperador Quin, autoproclamat Primer Emperador com si volgués que la història tornés a començar amb ell, tenia tanta por a la mort que va prohibir-ne qualsevol menció i va dedicar enormes recursos a trobar un elixir que el fes immortal.

Qin Shi Huang, al mateix temps que feia construir la Gran Muralla -durant la seva dinastia se'n van construir uns 6.000 quilòmetres dels prop de 21.000 que té-, va ordenar cremar tots els llibres que l'havien precedit. Potser, aventura Borges, la construcció de la muralla i la destrucció dels llibres suggereixen que "la muralla en l'espai i l'incendi en el temps van ser les barreres màgiques destinades a aturar la mort". Però també podria ser que l'emperador volgués esborrar tot el passat perquè en realitat només desitjava abolir un sol record: la infàmia d'haver fet desterrar la seva mare acusada de llibertina, una decisió que va ser considerada cruel i despietada per part d'alguns dels seus contemporanis.

La 'conducció', segons Kafka

Kafka, que cada vegada resulta més actual, es va interessar vivament per la construcció de la muralla xinesa i va escriure un parell de textos en què indaga sobre les dèries del poder -la conducció , anomena crípticament aquesta nebulosa que no és només una persona sola- i també com aquestes dèries es poden arribar a manipular fins a convertir-les en una necessitat col·lectiva en nom del bé general.

Així, el relator de Kafka, l'home que escriu en primera persona la seva participació en la construcció de la muralla, explica com els deliris del poder -els conductors - aviat es converteixen en una necessitat, sense que sigui necessari saber-ne la utilitat.

De cop, tot l'imperi desborda activitat, la feina de paleta es declara "ciència principalíssima" i totes les altres activitats només mereixen reconeixement en el cas que es vinculin amb aquesta activitat. Els agricultors es reconverteixen en constructors, els intel·lectuals escriuen tractats de construcció amb el mateix convenciment amb què avui escriuen tractats d'economia, els nens construeixen muralles a les escoles per entrenar-se en la que serà l'activitat més honrosa i necessària del col·lectiu. Perquè tothom es prengui seriosament la necessitat de la muralla, es fa servir, com no podria ser d'una altra manera, la por: si no fem la muralla, morirem. "L'altre" ens eliminarà. De qui ens hem de protegir?, es pregunta el relator. De la gent del Nord, reflexiona després de constatar que no sap qui són. "Mai els hem vist". Però els llibres, les pintures -que són periodisme, els intel·lectuals i els tertulians de l'època-, ja s'han mobilitzat i relaten històries d'horror que ens fan "estremir de por". "Si els nens es porten malament els mostrem aquestes figures. Plorosos, se'ns tiren al coll". Finalment, doncs, després de posar a treballar a tothom en el que no és necessari, de prioritzar tots els aprenentatges en aquest objectiu inútil, de mobilitzar amb l'arma de la por, el relator explica que "mai s'havia vist com de gran, ric, formós i digne de ser estimat era el país: unitat, unitat!" "Pit contra pit" els homes són una massa entusiasta, "una garlanda de poble [...] a través de la Xina inabastable".

L'absurd humà

Kafka fa dir a l'ésser relator que la idea de fer la muralla era una idea que venia de molt lluny, dels temps dels temps fins a l'eternitat.

Una idea, entenem, consubstancial a l'absurd humà, aquesta humanitat que de tant en tant es mobilitza per convèncer-se que les coses inútils són necessàries i ja no sap quines son les veritablement útils, i només se n'adona quan ja està atrapat en la resplendor encegadora de la batalla.