JURISTA I NOTARIL'actual episodi de resolucions dels tribunals Suprem i Superior en relació a l'ús del català en el sistema educatiu, i en concret la que anul·la uns articles del decret del 2008 relatiu al segon cicle d'educació infantil, planteja l'interrogant sobre la continuïtat del sistema de conjunció lingüística que fa 30 anys que s'aplica a Catalunya. La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha donat una resposta aparentment jurídica: som on érem perquè la llei d'educació del 2010 (LEC), que és vigent, diu amb rang de llei el que diu el decret. El president del Govern, Artur Mas, ha donat una resposta política més contundent: el sistema es mantindrà pesi a qui pesi. És el que calia.
Entre el 1983 i el 1994 hi va haver una multiplicitat de recursos contra la normativa catalana sobre ensenyament. El Tribunal Suprem, que no admetia que l'alumnat hagués d'acreditar el coneixement de català en acabar els estudis o reconeixia un hipotètic dret dels pares a triar la llengua de l'ensenyament, en va acceptar molts. Van ser necessàries fins a quatre sentències del Constitucional (83/1986, 195/1989, 19/1990 i 337/1994) perquè el Suprem acceptés el sistema, tot i que va continuar discutint el rang d'algunes normes que no eren lleis. En matèria de funció pública va passar el mateix i vam haver d'esperar la sentència del Constitucional del 1991 per capgirar la doctrina del Suprem, que considerava contrari al principi d'igualtat exigir que l'arquitecte municipal o l'advocat de la Generalitat sabessin català. Fins ara, doncs, el Constitucional ha estat més favorable al català que el Suprem. Una anàlisi històrica, doncs, ens du a constatar que sense la voluntat decidida dels governs de la Generalitat i el suport de la majoria dels grups polítics, que no es van arronsar davant de les múltiples sentències del Suprem, no seríem on som.
És el que cal ara: fermesa i unitat. Perquè des del punt de vista jurídic l'afirmació de la consellera es pot matisar. La LEC, tot i vigent, està impugnada i cal esperar la decisió del Constitucional. Si opta per seguir la tesi de les seves sentències precedents i mantenir la doctrina de sempre, més respectuosa amb el català que la del Suprem, serem on érem. Però si opta per reblar el clau de la sentència de l'Estatut, que sense anul·lar el sistema obre la porta a altres interpretacions, i anul·la part de la LEC, serem en una cruïlla que exigirà coratge, intel·ligència jurídica i unitat política per tornar a legislar i promulgar un text diferent que digui el mateix que diuen les lleis d'ara.
I és que el problema no és jurídic, ni sociològic, ni pedagògic: és polític i la resposta ha de ser política.
