El retorn dels infants: un confinament de poble (6)

Si la dona i la filla al parc de la Feixina eren la imatge de la llibertat enyorada, la dels infants dins el súper era la d’una mica de llibertat recobrada

Valoram el que tenim quan ho perdem, això és cert i clar. O quan, havent-ho perdut, ho recobram. La setmana anterior explicava que, en la meva primera sortida de Llucmajor en un mes i mig, per anar a una Palma deserta, la imatge que més em va impressionar va ser la d’una mare i una nina que passejaven pel parc de la Feixina. Es botaven el confinament, però aquesta no era la qüestió: era la visió d’un infant i un adult caminant junts per la via pública allò que em va colpir. Perquè feia molts dies que no la veia, i perquè era una imatge prohibida. En un matí plujós, en el moment i en el lloc en què menys l’esperava, la imatge d’aquella mare i aquella nina que tot just vaig veure d’esquena, durant pocs segons fins que van sortir del meu camp visual, va tenir el valor d’una aparició. Era una imatge tan excepcional que tornava espectral, com si la dona i la nina fossin fantasmes d’un altre temps, d’una altra manera de viure.

Pocs dies després em vaig trobar amb una altra imatge semblant, però que va tenir un significat diferent. En aquesta ocasió es va tractar d’una dona més gran, una altra de més jove, i un infant. Una padrina, una mare i un fill. I un ninot del xèrif Woody, que l’infant, que devia tenir uns cinc o sis anys, duia tot gojós en una mà (per als possibles lectors neòfits, aclarim que el xèrif Woody és un personatge de dibuixos animats, molt popular per ser un dels protagonistes de la sèrie de pel·lícules Toy Story ). Aquell grupet caminava alegrement cap a un súper de Llucmajor, i les dones aprofitaven la sortida a la compra perquè l’infant també s’esbargís amb elles. No complien la normativa, perquè, en principi, se suposa que un sol adult pot acompanyar un màxim de tres infants, però el que no pot ser és que un infant vagi acompanyat de dos adults, o més. Tant se valia, evidentment. Com que anava al mateix súper, vaig entrar darrere seu i els vaig observar breument. Hi havia altres infants, tots acompanyats dels pares o mares corresponents, però el que sí que feia tothom era mantenir la distància social i no permetre que els nins i nines s’ajuntassin per jugar plegats. El que havia vist a l’entrada es dedicava a fer passar el xèrif Woody per davant dels prestatges (lineals, se n’ha de dir), com si junts estiguessin explorant una realitat paral·lela.

Si la dona i la filla al parc de la Feixina eren la imatge de la llibertat enyorada, la dels infants dins el súper era la d’una mica de llibertat recobrada. La llibertat és veure infants al carrer. La llibertat, també, és veure’ls jugant, no plorant ni amagant-se, com succeeix als camps de refugiats, o als països en guerra, o a tants altres punts de la vergonya que ara podem tenir oblidats perquè estam ocupats (desbordats) per una pandèmia. I això és el que s’ha tornat a veure aquí de diumenge ençà, i el simple fet de tornar a veure infants que juguen al carrer (encara que no puguin jugar als parcs infantils, encara que hagin de jugar tots sols), el fet de sentir-los cridar o de fer preguntes als adults que van amb ells, o sentir-los fent amb la boca el renou del motor d’una nau espacial o del que sigui, és un alè d’esperança. És una alegria.

La vulnerabilitat

La plaga del covid-19 no s’endú (afortunadament) els infants, sinó que mostra preferència pels adults i els vells. Això fa que la fragilitat dels més petits esdevingui un reflex de la nostra. Si una cosa ha fet aquesta pandèmia ha estat posar-nos davant la nostra vulnerabilitat, fer-nos avinent que, malgrat que visquem com si res no pogués tocar-nos, la realitat és que sí que podem ser tocats, i en qualsevol moment. Ens recorda també que, com sempre, els més vulnerables són els pobres: això no canvia mai. A Madrid, la presidenta Díaz Ayuso es dedica a servir menús de Telepizza als fills de les famílies més desvalgudes: els atipa de pizza, hamburguesa i Coca-Cola, i, a més, defensa aquesta mesura afirmant que els petits estan encantats (i no com els de Veneçuela, que no mengen res, remata). Intenta combatre així un problema de salut pública per la curiosa via de crear-ne un altre, i, de passada, dona suport amb diner públic a empreses especialitzades en l’explotació laboral i salarial dels seus empleats: empreses que no són creadores de riquesa, sinó de més desigualtat. Balears, ja que ho esmentam, és una de les comunitats on les desigualtats socials són més pronunciades: tenim els salaris més baixos i la cistella de la compra i el lloguer d’habitatge més cars. Això ho hem fet amb un model econòmic basat fonamentalment en el turisme, que en la nova situació entra inevitablement en col·lapse, de manera que aquestes desigualtats es faran encara més abruptes. I qui pitjor ho passarà seran els fills d’aquesta classe treballadora que la reforma laboral del PP va convertir en carn de canó, i que ara es trobarà més que mai a la intempèrie.

Els infants van tornar al carrer diumenge passat: no sense controvèrsia, perquè aquí no sabem fer res sense muntar una gran cridòria, però el fet és que van tornar. Això significa esperances, però les esperances, ara més que mai, comporten responsabilitats. Serà necessari que cadascú s’esforci a acomplir les seves, i també caldrà demanar-ne a aquells que van desmantellar bona part de l’estat del benestar, començant per un sistema sanitari que compta amb l’excel·lència dels seus professionals, però que hauria pogut respondre millor a l’emergència si no hagués patit les severes retallades de fa set, vuit i deu anys. Que el xèrif Woody ens hi ajudi.