Capítol 3 Crònica de Palmarin
Societat 13/02/2011

La 'route' i les escoles

Lluís Llach
3 min
Lluís Llach a Palmarin amb l'ordinador portàtil.

Qui no ha estat a Joal no pot imaginar com milers de barques impacten i pinten amb tants colors la platja, que tot d'una el mar sembla anodí, com sabent-se desmillorat de color. Es diu que Joal és el port de pesca més important d'aquesta part del Senegal. No sé si exageren, però en tot cas és el més colorista que he vist fins ara. La brutícia, ai las, com la flaire de peix sec exposat al sol i que ho penetra tot, no aconsegueixen minvar la festa que per als ulls representa la immensitat d'una platja creuada, entrecreuada i caòticament harmonitzada, amb centenars de barques plenes de coloraines, amb unes formes que a nosaltres ens semblen noves malgrat que deuen ser les línies d'aigua mes velles del món.

Joal també vol dir que la carretera cap a Palmarin s'acaba , i a partir d'aquí, concretament d'una cruïlla sense senyalització, comença una mena de camí monstruós i desballestador que ells anomenen route i que en el fons és un compendi de forats, desnivells i altres cataclismes capaços d'acabar amb qualsevol sector feble d'un cotxe normal. Només quan els cotxes ja no són cotxes, quan ja han assolit una altra natura, quan les portes no tanquen, els amortidors no apaivaguen, quan els mecanismes de la direcció ja han passat a un altre estat de soldadura, o sigui, per resumir, només quan els cotxes han trasmudat els dissenys, innovacions i tècniques en un no sé què que defineix perfectament el cotxe que ara em porta, només aleshores està preparat per passar la prova.

Els homes i dones que són d'aquí fugen de la route sempre que poden i van per unes pistes que moren i ressusciten segons els càstigs i dons que la natura els atorga: quan hi ha ponentada a l'Atlàntic i es combina amb el que ells anomenen la Grande Marée, s'inunda tot, i aleshores aquestes planures immenses, al mateix nivell o sota el nivell del mar, es converteixen en salines, i arreu les dones configuren munts de sal que seran ensacats i transportats amb carreta fins on esperen les barques per dur-los cap a Gàmbia, Casamance, Guinea Bissau...

En canvi, quan arriba l'estiu i comencen les pluges infatigables, aleshores també comença un diluvi que dura els quatre mesos que aquí, vés a saber per quina raó, en diuen hivernatge , i els espais de terra es converteixen en llacs d'aigua dolça on aleshores s'hi planta arròs. Com més va, la salabror d'un mar que augmenta d'altura més va decantant aquesta rara dualitat. Així doncs, les pistes es fan i desfan segons les circumstàncies i sovint amaguen trampes i perills que fan que, si no és ben bé en el moment de més secada, els forans no s'atreveixin a creuar.

Ja fa més d'una hora que amb el 405 malvivim en un seguit de bots, penetracions i levitacions. Lluny, es veuen les torres de la mesquita de Ngalou, un dels quatre pobles que formen Palmarin. Aquí l'església catòlica és més petita perquè el percentatge de practicants musulmans és superior al de cristians. És un poble de pescadors i pagesos, però quan el travesses amb el cotxe sembla un poble d'estudiants. Les escoles de Palmarin són al bell mig de la maleïda route , que després de Ngalou arriba fins a Ngounouman, molt a prop de Ngueth i una mica més allunyades del quart poble, Diakhjanor. Aquests tres, que acaben de configurar Palmarin, són de majoria cristiana i els campanars són més alts que les mesquites.

Segons a quina hora passes, només veus escolars de totes les edats, sovint amb el vestit de la seva escola que els identifica. Una quantitat espectacular per dues raons: la mitjana de la població té menys de 20 anys, cosa inimaginable a casa nostra, i en segon lloc, segons les estadístiques, al Senegal la taxa d'escolarització arriba a situar-se entre el 75 i 85 per cent. A l'Àfrica, aquesta és una xifra elevadíssima.

No en va, el seu primer president fou un intel·lectual afrancesat, en Léopold Ségar Senghor, un poeta que els que érem per París de turisme polític en aquells anys 70, compràvem en algunes llibreries interessades en les noves formes d'expressió africanes. En qualsevol cas, i més enllà de les valoracions que es puguin fer, aquell home es va obsedir a farcir el Senegal d'escoles. És una festa veure'ls, a peu, xerrant en grups, sovint fent quilòmetres (els de Diakhjanor en fan més de sis cada dia). A ells se'ls en fot que la route tingui clots que quan plou engoleixen els cotxes fins a l'altura del volant. Potser fins i tot els diverteix.

Els meus amics, que tots són de Ngounouman, i jo mateix, saludem a tothom que trobem pel camí. D'aquest costum en voldria parlar llargament un altre dia. Els somriures sempre són generosos, i no només pel contrast entre les fileres de dents blanques i el negre de la pell. Ve de dins i de lluny.

Ben mirat, segurament avui sóc aquí per això. També.

stats