“Els nois al carrer et deien: «Com vols que no actuem si a les bones no passa res?»”

Sarai Garriga i Ferran Aymerich són dos joves que s'han manifestat arran de la sentència del Procés

Quins antecedents polítics teniu?

Ferran Aymerich: Els meus pares són militants d’ERC i el primer record que tinc a casa d’un moment trist és la majoria absoluta d’Aznar del 2000. Un besavi meu va ser mestre de la República, internat al camp d’Argelers, i l’ombra de la repressió sempre ha planat sobre la meva família. Recordo haver-me manifestat contra la Guerra de l’Iraq i, sobretot, contra la sentència de l’Estatut, el 2010. Tenia 19 anys i tot Barcelona estava presa de gent. Vaig agafar-hi molta energia. No milito en cap partit.

Sarai Garriga: Recordo haver anat a les manifestacions en contra de la Guerra de l’Iraq amb els meus pares i vaig participar en les protestes contra el pla Bolonya a l’institut. Mai no he militat en cap partit, potser perquè em sentiria limitada, però he estat molts anys cap d’agrupament escolta a la Seu d’Urgell, procurant que els nois i noies creixin amb esperit crític i aprenguin a ser ciutadans lliures.

Com vau viure l’1 d’Octubre?

S.G.: No em pensava que seríem independents si guanyava el sí, però sí que pensava que tot allò tindria una conseqüència, que hi hauria una resposta política al que la gent digués aquell dia.

F.A.: Per primera vegada a la vida em van pegar tres o quatre cops de porra. Et podria fer una llista de les cares de policies que tenien vergonya del que estaven fent i cares d’altres que estaven disfrutant. Sabíem que només estàvem votant els partidaris del sí, i a mi aquell referèndum se’m fa difícil legitimar-lo, i per això encara m’agradaria trobar una solució consensuada.

¿Van ser una revelació aquells cops de porra?

F.A. : No. Penso que ara la repressió policial s’enfoca cap a l’independentisme perquè fem més nosa, però estic convençut que la gent de moviments alternatius a Barcelona et podrien explicar el mateix. Per a mi va ser una cosa natural: és la policia.

S.G.: Per a mi, la revelació ha sigut el judici. No tant per les condemnes, perquè ja m’havia posat en el pitjor dels casos, però sí que em sorprenien aquells discursos dels policies, totalment entrenats, o que no es poguessin veure els vídeos, i veure que el judici continuava. Això em creava molta impotència.

F.A.: Absolutament d’acord. El que ha passat és l’explosió de moltes impotències.

I aquesta setmana, què heu vist?

S.G.: Molta gent amb moltes ganes d’estar al carrer, sense fer cap acte violent, sinó amb ganes d’empoderar-se. I també he vist gent que quan passaven els bombers apartaven els contenidors perquè poguessin passar, o que quan veien una persona apallissada pels Mossos sortien a ajudar, i voldria que d’això també se’n parlés.

F.A.: Jo he vist gent més jove que jo, de 18, 19, 20, 21, 22 anys, que era la franja d’edat que estava més desenganyada i els que calaven foc als contenidors. Vaig parlar amb aquests nois i vaig sentir parlar molt en castellà, cosa que a mi sempre m’alegra, i en algun moment de calma tres persones diferents em van dir: “No soc independentista, però és que ja n’hi ha prou, i per això cremo un contenidor o m’enfronto amb la policia”.

S.G.: Sí, jo també ho vaig sentir. Hi havia diferents perfils, és difícil encasellar-los.

F.A.: Em parlaven de l’actitud de la policia, que és de provocació absoluta des del minut 1. Diria que, en la violència d’aquests dies, la policia hi ha tingut un paper molt important. Després d’una càrrega la gent es dispersa i hi ha la frustració, i el més senzill per a la gent és empènyer contenidors, posar-los en fila i calar-hi foc. Jo, amb això, no hi combregaré mai. I, esclar, la gent entra en pànic i ningú hi posa un punt de calma.

S.G.: Perquè quan et manifestes i ve la policia sents incertesa, por, ràbia. Tot barrejat.

F.A.: D’acord que hi ha gent que s’acosta a insultar-los, però tu ets un funcionari de l’Estat, has d’estar preparat per aguantar. Jo els veig la xuleria de qui té la paella pel mànec. Un dia vaig anar a l’estació de Sants a agafar el tren de Rodalies i, com que hi havia accessos tancats, vaig preguntar a un guàrdia civil que per on havia d’entrar i la seva resposta va ser: “ Habla bien ”. Clàssic, però a mi no m’havia passat mai. I, corporalment, aquella expressió de “Què passa? Si vols, enrabia’t”. Una actitud impròpia del que hauria de ser un cos de seguretat. No pot ser que vegem aquests vídeos de com la policia celebra haver tocat algú amb el projectil, o la connivència de dijous amb el moviment ultra.

S.G.: La foto dels contenidors sense analitzar els condicionants del que la gent rep dels partits és un relat buit. Jo no cremaria res, però aquestes nits parlaves amb gent que es manifestava al teu costat i et deien: “Com vols que no actuem si ens estan pegant?” i “Com vols que no actuem si a les bones no passa res?” Són injustícies retroalimentades.

F.A.: En general, els nois més joves no volien escoltar gaire. La segona nit, la del passeig de Sant Joan, vaig intentar intercedir, raonar, i sí que hi havia gent que t’admetia que cremar un contenidor no servia de gran cosa. Eren gent força més jove que jo. Però, esclar, aixecaves el cap, veies més fogueres en altres cantonades i ens dèiem entre gent de la meva edat: “Això és imparable i comprensible fins a cert punt. Què vols?” Sortien veïns als balcons, probablement independentistes, i et deien: “Ves a cremar a casa teva!” És natural, tenien tota la raó. Jo no hi estaré pas d’acord amb fer una barricada de foc, però la gent del carrer els contestava: “Això és el que passa quan et toquen els ous”. Què vols? És primari però també s’entén.

S.G.: Exacte, però aquesta mateix gent apartava motos, i aixecava cotxes a pes perquè no es cremessin.

F.A.: Era una qüestió de dificultar l’acció de la policia, d’aguantar al carrer tanta estona com fos possible. Sense cap mena d’objectiu, aguantar per aguantar. Que vagin tan cansats com sigui possible. Mira, el meu independentisme té moltíssima part d’antifeixisme. No s’ha fet net, ni a Catalunya ni a Espanya. I mentre tots els governs fan veure que això no passa, hi ha un segon graó de gent feixista, franquista, i molts d’ells estan als cossos policials, i això ho veus si estàs en aquestes manifestacions. Insisteixo, no estic d’acord en cremar res, però cal entendre que aquestes nits ha funcionat molt el “Surto, em desfogo i intento dormir tranquil amb la meva consciència”.

S.G.: Jo aquesta frustració fa temps que la sento, perquè sembla que cada vegada que volem exercir un dret que toca els interessos d’algú, veus que aquests drets que tu et pensaves que tenies guanyats no estan tan assegurats.

Per exemple?

S.G.: Votar, evidentment. L’autodeterminació. Manifestar-se.

F.A.: A Espanya, el concepte de minoria no està ben entès. Qualsevol minoria s’intenta erradicar. Poden ser miners d’Astúries, el 15-M, el mur de Múrcia o nosaltres. Els independentistes tenim la sort de tenir molt de múscul, ara mateix, i per això fem més nosa.

Quina sortida política tenim?

S.G.: Cal sortir al carrer perquè, per molt que votis, les coses no canvien; però, per més crític que siguis, no pots deixar de votar perquè el fet d’anar a votar no és dolent en si mateix, i la democràcia també s’exerceix votant.

Em dec fer gran, mai no hauria imaginat que algú em diria que el fet d’anar a votar no és dolent [riuen].

S.G.: Esclar que hem d’anar a votar! Només faltaria que no poguéssim fer-ho.

F.A.: Torna a córrer un rap de fa un parell d’anys que diu que si votar servís d’alguna cosa seria il·legal. Jo, en comptes de criticar els partits, diria que un partit és un partit i està en campanya contínua. Juguen amb una altra lògica. Per això jo no he demanat unitat. A mi votar Junts pel Sí em va costar moltíssim, però ho vaig fer.

I ara què?

F.A .: Sense voler sonar a tòpic, la lluita és l’objectiu mateix, i fer tanta campanya com es pugui en el teu dia a dia. Per exemple, aquí a Barcelona, que hi ha tanta immigració, les agressions dels ultres de dijous ens poden ajudar molt a fer-los entendre quin concepte tenen els feixistes de la immigració i de quin bàndol han d’estar. Jo faig aquestes coses con bonament puc, i sé que és ben poc, però ho faig.

I la societat catalana com la veieu?

S.G .: La fractura és mentida i ho diuen per crear més caos. Penso que tot el que està passant ens ajuda a ser demòcrates, a tenir més converses polítiques.

F.A.: El discurs de la fractura és la gran mentida. Jo a aquesta gent els dic que al final hi pot haver una eina que es diu referèndum que els comptarà a ells i a mi.

La ironia és que si Catalunya tingués un estat propi, acabaria copiant vicis d’altres estats.

F.A.: Sí, però un hipotètic estat català no tindria aquestes arrels franquistes que té l’estat espanyol. Això ens ho trauríem de sobre ràpidament.

S.G.: A mi em critiquen que tant parlar d’independència i no es parla dels problemes socials.

F.A.: No crec que la independència pugui solucionar-ho tot, però, per a mi, els avantatges més clars de la independència són la supervivència cultural i la derrota del franquisme. A mi, si m’haguessin venut una Espanya plurinacional de debò, potser l’hauria comprat.

S.G.: Una Espanya oberta a escoltar, no tant una bandera concreta com empoderar-nos com a ciutadans.

F.A.: Jo el concert econòmic com a moneda de canvi no el compro, a mi m’importa més existir. Un rosegó de pa encara el trobaríem.

I què en penseu de la gent de la meva generació?

S.G.: Veníeu d’una època molt complicada i és normal que quan us van dir “Ara tindreu més llibertat”, ho acceptéssiu.

F.A.: La meva mare deia que quan va caure el Mur de Berlín hi havia un cert optimisme a nivell social, però així que avançaven els 90 va créixer l’extrema dreta i van començar a pensar: “Ostres, potser no anàvem tan bé”. Jo recordo ser molt petit i viure aquesta tranquil·litat que tot semblava que anava a millor.

Us heu sentit vius aquestes nits?

F.A.: Molt. Portàvem dos anyets ben apagats. Hem de ser conscients que això va per llarg, i si no ho sabem és perquè no ens ho volem creure.

S.G.: Cal sortir al carrer, perquè, així que deixes de reclamar drets, te’ls retallen amb una rapidesa que després es fa molt difícil recuperar-los.

PerfilEl protagonisme de la setmana ha estat al carrer i per això hem fet aquesta entrevista a gent “del carrer”. Sarai Garriga Edo (Lles de Cerdanya, 1994) és graduada en ciències biomèdiques per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat en la recerca bàsica en càncer, i Ferran Aymerich Ribas (Girona, 1991) és professor de piano, després d’haver completat la carrera d’interpretació al Conservatori del Liceu. Tots dos viuen a Barcelona i han parlat a títol personal, sense pretendre representar ningú més. Han estat a les concentracions d’aquests dies. A través del seu testimoni pretenem contribuir a entendre millor el brot de foc i repressió policial que va generar la sentència de dilluns, un brot llaminer per a les pantalles, que ha eclipsat l’abnegació de les cinc Marxes per la Llibertat i que ha acabat amb el rècord de nou anys sense cap paperera trencada. La conversa va tenir lloc en un cafè de l’Eixample de Barcelona, divendres a la tarda, en un dels xamfrans que a la nit va veure barricades fetes amb jardineres de bars i contenidors d’escombraries, trets de la policia de material antiavalots, corredisses, sirenes i por del veïnat.

Més continguts de