RACISME
Societat 15/02/2019

Els sensepapers que porten la lluita antiracista a les escoles

L’Espai de l’Immigrant entra a l’aula per fer pensar els més joves

Natàlia Vila
2 min
Els alumnes de l’IES Verdaguer escolten atents la història del Lamine, un immigrant sense papers.

BarcelonaCom cada dilluns després de l’hora del pati, aquest grup d’alumnes d’ESO de l’IES Verdaguer torna cap a la seva aula, desordenadament. Aquesta vegada, però, en lloc de trobar-hi la professora, damunt la tarima es troben vuit joves que no coneixen de res i el xivarri disminueix automàticament fins a convertir-se en silenci. Són el César, l’Adrian, l’Oriana, la Gema, la Mery Grace, l’Oscar, el Lamine i el Julián: tots han nascut en països diferents, i tots són voluntaris de la Escuelita Antiracista, una eina que ha creat l’Espai de l’Immigrant per treballar el debat sobre el racisme i fomentar la reflexió a les escoles, començant per aquelles amb una taxa d’immigració més alta.

Trencar el gel, però, no és fàcil i els nois es mostren poc participatius en un debat que saben que és delicat. Davant d’això, el César, que lidera la dinàmica de grup canvia ràpidament de tàctica. “Em podeu dir els sobrenoms amb què us dirigiu als companys immigrants quan els voleu emprenyar?”, pregunta. I en qüestió de segons, arranquen desbocats: “ Panchito! ” “ Paki! ”, “ Putochino! ”, “ Machupichu ”, “ Sinpapeles! ”, “ Saltamurs! ”, van dient. “ Saltamurs -se sorprèn el César- aquest insult és ben nou, encara no l’havia sentit”, diu preocupat.

Racisme disfressat de bullying

Racisme disfressat de bullying

Aquest inici permet al César explicar que “els trets facials no tenen cap relació amb les capacitats físiques o psicològiques d’una persona” i com, de vegades, darrere del bullying (un terme que els nois coneixen molt bé) s’amaguen, en realitat, actituds racistes. El canvi real en el discurs dels nois, però, arriba després de conèixer les històries dels vuit convidats.

Els alumnes escolten amb atenció la història de la Gema, filla d’immigrants filipins, nascuda a Barcelona; la de l’Oscar, de Guatemala, que assegura que essent immigrant, negre i anant en cadira de rodes, pateix una triple discriminació. Sens dubte, però, qui capta l’atenció total dels nois és el Lamine: immigrant, sense papers, que va arribar a Espanya en pastera i que ara es dedica al top manta. “Ara veig que hi ha situacions que t’aboquen a fer coses que potser no voldries fer”, reflexiona un alumne. “Jo soc negre, també, i em moriria de por si hagués de ficar-me en una pastera”, diu un altre.

En menys d’una hora passen dels insults a buscar solucions: “No votar partits racistes”, “intervenir per aturar agressions”, “gravar-les amb el mòbil”, “reclamar que els immigrants puguin treballar legalment”, “denunciar els comentaris racistes a les xarxes socials”, van enumerant entre tots. “Poques vegades estan tan concentrats”, admet la tutora.

“L’objectiu és fer-los pensar i canviar algunes actituds des de la base”, explica el César, el responsable de l’Espai de l’Immigrant. Els esforços d’aquest col·lectiu independent -nascut el 2013- per donar veu a les persones excloses socialment per la seva situació legal o econòmica els ha fet mereixedors del Premi Solidaritat 2018 que atorga cada any l’Institut de Drets Humans de Catalunya. Així, aquest col·lectiu -impulsor, entre d’altres, del sindicat de manters i de la marca Top Manta- recollirà el premi dimecres, al Parlament de Catalunya.

stats