On seré d'aquí a un any?

Hi ha qui té molt clar què vol ser, on vol anar i com vol viure d'aquí a un any, d'aquí a cinc o, fins i tot, durant tota la vida. És el cas de la Natàlia Prior, que des de ben joveneta, amb només 12 anys, tenia clar el seu objectiu: dedicar la vida a la dansa. En un país en què viure del ball és difícil, la Natàlia ha assolit el seu somni de ballar al Teatre del Liceu i formar part d'una companyia de dansa. Avui, amb 26 anys, és directora de la seva pròpia escola. "Quan era adolescent i parlava amb amics que no sabien què volien fer a la vida no ho entenia, perquè jo sempre ho he tingut claríssim. Ells em deien: no saps la sort que tens de saber-ho i haver-ho trobat!"

Quan l'objectiu és viure al dia

Hi ha personalitats que són més planificadores que altres. A diferència de la Natàlia, hi ha gent per a qui la vida és la recerca contínua d'una motivació i n'hi ha que prefereixen viure en constant improvisació. Sergi Reguan no sap on serà ni què farà d'aquí a un any. Tampoc li preocupa. Com a molt, sap què farà en les pròximes hores. Des de Bangkok, on viu ara, explica que fins fa dos anys la seva vida "estava molt planificada", però un accident laboral en què va perdre una cama li va fer canviar els plans als 35 anys. "Em va servir per redefinir el meu projecte vital. Vaig deixar la feina i ara treballo per plaer. Havia arribat el moment d'acomplir el meu somni de ser emprenedor", explica. El Sergi viu ara entre tres continents: Àsia, on està estudiant; l'Amèrica del Sud, on fa negocis, i Catalunya, on té la família i els amics. "Ja no planifico gaire, sinó que actuo en funció de com em sento. Estic molt content amb la vida que faig", diu. Albert Arribas també ho està. Però ell és tot el contrari. Aquest metge de 46 anys es defineix com un "friqui de la planificació" i està convençut que gràcies a això ha aconseguit ser esportista d'elit i estudiar una carrera i mitja.

Els psicòlegs consultats recomanen tenir una fita a la vida -que pot anar variant al llarg del temps-, ja que fa tenir una motivació, un somni o una il·lusió. "Però sempre tenint present que les coses poden no sortir com havíem planificat, perquè una part no la controlem. Si ho assumim, és més difícil ensorrar-se", diu Marta Fusté, psicòloga i orientadora. Això ho sap molt bé la Natàlia. Problemes de salut la van obligar a readaptar el seu somni. No podia continuar ballant i va orientar la seva carrera cap a la pedagogia. Viu de la dansa, però ja no com a ballarina, sinó com a professora: "He tingut la sort que ensenyar m'omple molt, però estic convençuda que hauria trobat una altra cosa vinculada amb la dansa, perquè és el fil conductor de la meva vida".

Adaptar-se als canvis

El que importa és, segons la psicòloga Thaïs Casals, saber trobar camins alternatius quan els plans que havíem fet fallen. "I a vegades la planificació extrema impedeix tenir creativitat per trobar alternatives".

Tant ella com Fusté reben a la consulta persones a qui els canvis, com ara haver estat acomiadats d'una feina en què pensaven que es jubilarien, provoquen inestabilitat emocional, i es veuen obligades a reinventar-se. "La parella i la feina ja no són, en moltes ocasions, per a tota la vida, i la gent es veu forçada a adaptar-se als canvis", diu Fusté. Especialment, en temps de crisi. Planificar és "adquirir un compromís amb la vida i el futur", explica Casals. Però hi ha qui no té un objectiu vital. "Mentre la persona no visqui això malament, no passa res". El problema és quan això és sinònim de "defugir responsabilitats".

El problema també pot ser un altre: que planificar es converteixi en una obsessió. "Hi ha persones que necessiten tenir-ho tot controlat i tendeixen a planificar en extrem, quan això interfereix en la vida diària es considera un trastorn", explica Fusté. Albert Arribas no es considera obsessiu. Simplement, se sent més bé si planifica. Sap, per exemple, què farà tots els caps de setmana des d'ara i fins a l'estiu. I no ha oblidat el consell d'un antic professor: "Estructurar és la clau per avançar".