Una sessió d'espiritisme de primera classe
Phil Lynott (1949-1986), difunt cantant de Thin Lizzy, va ser un dels grans enigmes del rock. Aquest negre mestís irlandès va signar algunes de les pàgines més emotives i dinàmiques del rock dur dels setanta. On uns cultivaven riffs monolítics i visions de satanisme eternes, ell va introduir el folklore irlandès, cançons curtes i melòdiques i un romanticisme de dandi de claveguera: una rosa a una mà i un guant de cuir amb tatxes a l'altra. Una veu que era capaç de xiuxiuejar cançons soul i de proclamar damunt cavalcades elèctriques que era el més xulo del Far West. Potser en aquesta dualitat hi va influir el fet d'haver crescut a la Irlanda ultracatòlica dels cinquanta, fill negre de mare blanca i soltera. Qui sap...
L'irrepetible Lynot va petar l'any 1986, però el seu llegat el passeja una banda que no ha canviat de nom, tot i la manca de l'element essencial. Mereixen portar-lo? A l'Apolo va aterrar una encarnació del grup amb dos membres originals (Brian Downey i Scott Gorham, bateria i guitarrista), un mercenari de luxe (Vivian Campbell, ex Dio i Def Leppard a la guitarra), una vella glòria menor del hard-rock dels noranta (Ricky Warwick, cantant de The Almighty) i el teclista de l'última època dels Lizzy, Darren Wharton.
I pel que vaig veure i sentir, és aventurat atorgar-los el nom de Thin Lizzy, però tampoc és just relegar-los a la cruel etiqueta de facsímil nostàlgic. Des del primer moment, la banda va saber convertir un recinte de butxaca en un petit estadi de rock: el nom de Thin Lizzy enllumenat amb bombetes, una sonorització cristal·lina, un entusiasme gens fingit. Si afegim aquests elements a un dels repertoris més infravalorats del rock -cada cançó que van tocar és un himne i es va rebre com a tal-, mereixen com a mínim el benefici del dubte de l'espectador escèptic, i l'entusiasme del caps pendolants dels headbangers que van fer ple.
Van arrencar amb Are you ready , una abraonada invitació a rockejar, i van deixar ben clares les seves intencions de convertir el concert en una versió de butxaca de Live and dangerous , un dels discos en directe definitius de la història del rock. Amb la segona cançó, Waiting for an Alibi -desesperada crida d'amor de Romeu a una Julieta lumpen-, i un gintònic a la mà, tanco els ulls i penso en el dandi negre del baix platejat. Warwick no és Lynott, la seva gola no té la profunditat de l'ànima negra, però el timbre i el fraseig fan el fet. Hurra per aquell que sap calçar-se les sabates d'un gegant sense caure en la imitació o el ridícul. Les guitarres de Gorham i Campbell van treure espurnes amb frases bessones i concises. Quan un grup de rock dur engega un soporífer solo, ells construeixen melodies a dues guitarres, cançons dins la cançó.
El repertori va ser un repàs modèlic a totes les cares de Lynott. Va haver-hi crides a la destrucció massiva metàl·lica ( Massacre, Angel of death ), soul-funk tendre i emotiu ( Dancing in the moonlight ) i sobretot aquella reconversió del folk irlandès en rock que els va fer únics: la gresca final de Black Rose , amb els frenètics violins d'una jig -dansa irlandesa- convertits en un arc iris guitarrer, va ser antològica. Entremig, van conjurar l'esperit del baladista decadent - Still in love with you - i del cowboy amb una mossa a cada saloon ( Cowboy Song ). I sí, The boys are back in town tocada per senyors granadets va sonar emocionant. Esclar que Lynott mai va dir que volgués morir abans de vell. L'entusiasme i les ganes de viure eren inherents en les seves composicions, i d'això vam gaudir a l'Apolo. No els enterreu, no són morts. Bravo!
