ENTREVISTA

“La societat debilita la dona quan és mare”

Joana i Imma Amat van agafar les regnes de la immobiliària Amat de mans de la seva mare. La van convertir en una empresa innovadora des d’on han demostrat que es pot treballar d’una altra manera per afavorir la conciliació i la igualtat de gènere

S’havia de dir Antònia, com l’àvia, però la mort del pare va fer que la bategessin en honor seu. Joana Amat va néixer l’endemà de l’enterrament del seu pare, Joan Amat, que va morir quan tot just l’empresa que havia creat a Sant Just Desvern, Amat Immobiliaris, començava a despuntar. La seva viuda, Concepció Amigó, amb només 25 anys i dues filles -una acabada de néixer-, va agafar les regnes de la immobiliària des d’on, anys després, la Joana i la seva germana han lluitat pels drets de les dones. Fins al 2008 només tenien treballadores i van fer de la conciliació un senyal d’identitat. Un esperit amb què s’han integrat ara al projecte Copersona per impulsar un canvi cultural i social en favor de la corresponsabilitat.

La seva mare va ser una pionera. ¿Hi havia consciència feminista en la seva decisió de fer-se càrrec de la immobiliària?

Gens, zero. En aquella època no existia això. La meva mare es va casar, va deixar la feina i pensava que la seva vida era criar molts fills i ajudar el seu home, un emprenedor brillant. I ella encantada, perquè era el paper que la societat li havia marcat. Però es va trobar viuda, amb una empresa de tan sols tres anys de vida i no tenia més opció que tirar endavant. Ho va fer per nosaltres i per no trencar el projecte que havia aixecat el meu pare. El que sabia de la feina era el que ell li havia explicat cada nit. Es va haver d’espavilar i la vam veure patir molt. Nosaltres vam entrar a treballar molt aviat. Estudiàvem i als migdies anàvem a cobrar lloguers. Això crea consciència social.

Van fer una aposta, primer la mare i després vostès, per contractar només dones. Per què?

Va ser una decisió conscient. Vam decidir que les dones soles ens en sortiríem i que, a més, seríem les millors. Treballar per a la dona ha sigut un incentiu per prosperar professionalment. Per no cedir. Volíem dones cada cop més preparades. I vam veure que quan arribava la primera maternitat, la cosa anava bastant bé, però en la segona moltes abandonaven perquè no era fàcil.

Llavors van posar en marxa iniciatives per afavorir la conciliació com un calendari que segueix el curs escolar, una borsa d’hores per distribuir el permís de maternitat a la carta, teletreball, flexibilitat laboral... Ara que també hi treballen homes, ells també les utilitzen?

La flexibilitat horària l’agafen tant homes com dones. Però el tema de la maternitat... Que ella torni a treballar i ell es quedi a casa, això costa. Requereix un canvi cultural.

Potser la dona no es vol perdre els primers mesos del nadó.

Aquesta opció, que també s’ha de respectar, és un clixé cultural. T’ho han inculcat. T’han regalat nines i t’han dit que t’has de fer càrrec de les cures. A vegades em criden per fer xerrades de lideratge femení però no hi crec. Avui el lideratge és de persones. Si els homes haguessin participat més en les cures, molts d’aquests clixés que es diu que són lideratge femení els tindrien igual. Tindries lideratges de persones, algunes de més sensibles i d’altres menys.

Hi ha qui sosté que la criança natural és un llast per a la dona.

Jo soc molt escèptica. Ha de ser compatible i potser ho és amb teletreball i altres coses, però el que no em val és allò de “fas un tall i després la vida laboral ja t’espera”. No t’espera ningú. I si has de fer el tall, llavors les regles del joc han de ser unes altres. El dia que et puguis permetre un any de baixa maternal per a la mare i un any per al pare, llavors la societat sí que t’esperarà perquè les regles del joc seran iguals per a tothom. Quan ells se’n van a fer un màster, la societat els espera perquè es veu com una riquesa. Doncs la maternitat també pot ser una riquesa emocional, però la societat ho ha de poder pagar i els empresaris admetre-ho. Però cal generar un canvi cultural. L’empoderament de la dona quan és mare és altíssim i l’empresa, amb saviesa, la podria aprofitar més que mai però, en canvi, és quan la societat la debilita.

Com s’ho van fer vostès?

Jo he sigut mare de matins perquè llavors l’empresa era petita i fèiem reunions contínuament. I els vespres eren dels marits. Jo portava els nens al metge però no vaig anar mai a l’escola, se n’encarregava ell.

Com a dona directiva, ¿ha patit discriminació?

La meva germana i jo ens hem passat anys picant pedra. Si hi havia un sector masclista, era justament l’immobiliari. Teníem 20 anys i érem “aquelles nenes”, i ens ho deien amb menyspreu.

¿Es van plantejar en algun moment un altre futur laboral?

No ens ho van ni preguntar, era un tema de responsabilitat amb la mare. No ens podíem permetre res més que treballar. Una cosa sí que teníem clara: ho havíem de fer molt bé, i això sí que era esperit feminista. Hem sigut innovadores des d’un punt de vista empresarial.

La falta del pare l’ha marcat?

Sí, és obvi que saps que hi ha un buit, tot i que vam tenir la sort de comptar amb un oncle que ens va fer de pare. Però hi havia una altra cosa que ens preocupava: que es morís la mare. Quan has vist que una persona es pot morir amb 27 anys fas més probable l’absència. La mare tornava de treballar amb l’últim autobús de la nit i no ens adormíem fins que la sentíem arribar a casa.

Més continguts de