MEDI AMBIENT

La sortida de la crisi amenaça els objectius de Kyoto

Catalunya ha complert amb la reducció de gasos d’efecte hivernacle però el repte és ara majúscul

En línia amb els objectius que s’ha fixat la Unió Europea (UE), Catalunya s’ha proposat que l’any 2030 les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle siguin un 40% inferiors a les que va registrar l’any 2005. En termes relatius això representa emetre menys que l’any 1990 i, com que la circulació de vehicles i la població han augmentat de manera notòria, el repte serà força difícil d’assolir sense un canvi radical en el model econòmic i social actual.

El fet que la UE s’hagi proposat una meta tan important respon no només a la necessitat d’impedir que abans que acabi el segle la temperatura augmenti més de dos graus respecte a l’era preindustrial -ja ha pujat prop d’un grau-, sinó que també té un punt de mea culpa i d’admetre que són els països més industrialitzats els que en major mesura han contribuït en termes històrics a l’acumulació de CO a l’atmosfera. Ara bé, l’ambició agafa un caire fins i tot titànic si es té en compte que per a l’any 2050 l’objectiu és arribar a una rebaixa del 80%.

Compliment de Kyoto

El Govern va felicitar-se ara fa un any del compliment del Protocol de Kyoto. Ho va fer perquè aquell pacte de l’any 2009 havia autoritzat que les emissions mitjanes d’Espanya entre els anys 2008 i 2012 augmentessin un 15% respecte a les del 1990. Catalunya va complir per sobre del que va fer Espanya -afectada pel llast de generar energia a partir de la crema de carbó-, però les xifres globals amagaven l’impacte positiu que havia tingut la crisi en l’assoliment dels objectius, amb una activitat industrial com la de les cimenteres en caiguda lliure i una disminució del trànsit que, quan es va signar Kyoto, ningú preveia.

Kyoto, això sí, va suposar una evolució històrica sense precedents. Per primera vegada es van fixar sectors econòmics concrets que van passar a formar part d’una directiva de comerç de drets d’emissions i van assignar-se quotes, amb la intenció última que els que contaminessin per sobre del permès paguessin la diferència. Tot i que els sectors econòmics s’han ampliat -per exemple el 2012 s’hi va incloure l’aviació-, a la pràctica la compra i venda de drets no ha funcionat fins ara com estava previst, també perquè és complicat fer que tots els estats es comprometin amb un mecanisme de supervisió únic.

Catalunya tenia l’any 2013 -l’últim amb dades publicades- 142 instal·lacions sotmeses a la directiva. L’any 2008 eren 185. Potser és per això que el percentatge que representen aquestes emissions sobre el total ha passat del 34% al 31%. En qualsevol cas, les dades demostren que sense actuar sobre les anomenades emissions difuses, que representen el 69% restant, i principalment sobre el transport, que és el responsable del 40% de les emissions, difícilment es podrà arribar a complir amb els nous objectius que ara hi ha sobre la taula. A més, s’obre un segon front, i és que l’any 2013 per primera vegada Catalunya ha superat les emissions assignades en la directiva -una cosa lògica perquè ja estaven plantejades per reduir-se progressivament- i, per tant, més enllà d’adaptar-se al nou escenari, aquestes 142 instal·lacions també hauran de fer front al pagament d’allò que han contaminat per sobre de les assignacions.

No tot són males notícies, i és que a la pràctica les emissions catalanes ja són un 28% inferiors a les que es registraven el 2005. És a dir, sembla que el canvi de tendència ja s’ha produït i només cal aprofundir en la mateixa dinàmica. El problema, novament, és saber fins a quin punt la recuperació econòmica i l’augment de la mobilitat privada poden estroncar aquesta tendència.

Una nova llei

Més enllà de l’impost en què treballa el Govern per gravar els desplaçaments dins de les zones amb més mala qualitat de l’aire -moltes vegades es confon l’emissió de diòxids de nitrogen (NO) i PM10 amb el canvi climàtic, quan en realitat són dos gasos que sobretot afecten la salut-, el Govern també treballa en una nova llei de canvi climàtic que, entre altres mesures, preveu la creació d’un segon impost lligat a la circulació i a l’emissió de diòxid de carboni -aquest sí, causant del canvi climàtic-. Tot i que la dificultat de formar un nou Govern n’està retardant l’aprovació, l’objectiu és que a partir de l’any 2017, i de manera progressiva fins al 2020, tots els cotxes que emetin més de 120 grams de CO per quilòmetre paguin una quantitat anual que variarà entre els 3 i els 35 euros. En total, el Govern creu que podria recaptar uns 60 milions d’euros a l’any i defensa que això serviria per actuar de manera més efectiva contra el canvi climàtic.

La lluita contra el CO, el metà (CH) i els altres cinc gasos d’efecte hivernacle té l’epicentre en la mobilitat, però també requerirà que es generi més energia neta i es faci una reforma a fons de la majoria d’edificis perquè guanyin en eficiència. En el primer cas, no sembla que les últimes decisions del govern espanyol per gravar la generació privada d’energia solar vagin en aquesta línia. En el segon, l’atomització del sector fa molt difícil fer res sense ajudes pressupostàries, ara mateix impensables per la magresa dels pressupostos. Així doncs, complir no serà gens fàcil, mentre l’horitzó s’escurça cada any.