Un terç dels docents fixos es jubilaran en els pròxims 7 anys

Barcelona-“Hola, Neus! Que no em reconeixes? Soc la Carme González! Vam coincidir fa 30 anys a l’escola!”

-“No... Et deus confondre amb la meva germana bessona, que també era mestra”.

Però, no. La Carme no s’equivocava: ella i la Neus Escofet van formar part del mateix claustre durant un temps en un centre educatiu de Barcelona, ara fa 35 anys. Es retroben tres dècades després al Casino de l’Aliança del Poblenou, a l’acte d’homenatge a les persones dels serveis públics d’educació de Barcelona que s’han jubilat aquest curs. Com elles, 2.071 funcionaris docents es van jubilar l’any passat a Catalunya i 2.166 ho faran aquest any. Es retira de les aules la generació de mestres i professors que van començar a fer classe a principis dels 80, coincidint amb l’arribada de la democràcia a Espanya i amb la implantació de la immersió lingüística a les aules. Es tracta de la generació que, anys més tard, va afrontar el repte d’acollir les onades migratòries que ja no només arribaven des d’altres punts de l’Estat sinó de tot el món. Són la generació que va entrar al món laboral fent fitxes amb el ciclostil, posant notes a mà als butlletins i fent classe a 40 alumnes, i en surten fent servir ordinadors i pantalles digitals, posant les notes a l’Esfer@ i, en el millor dels casos, atenent 25 alumnes a l’aula.

En només set anys, està previst que es jubilin 18.000 docents funcionaris, un terç de la plantilla fixa del departament d’Educació. Això obre molts reptes a mitjà termini i calen solucions relativament immediates per no cometre errors de previsió com els que van denunciar els sindicats fa un parell d’anys, quan el departament va haver de recórrer a la mesura “excepcional” d’eximir del màster del professorat a alguns interins davant la falta d’especialistes d’ESO de català, castellà o matemàtiques. Segons dades de la conselleria, el 2023 és l’any en què es preveuen més jubilacions: 2.311, és a dir, més de sis mestres o professors deixaran cada dia les aules durant aquell any.

Tant a la pública -es poden jubilar si tenen 60 anys i un mínim de 30 anys de serveis efectius a l’Estat- com a la concertada, molts docents esperen el moment de plegar. I no són pocs els que volen seguir vinculats al món educatiu. “No volem perdre pes dins del moviment de l’educació ni deixar que la saviesa i l’experiència quedi morta”, explica Quim Lázaro, president de Rella, l’associació de mestres i professors jubilats, que aquest any celebra 10 anys.

Lázaro va jubilar-se fa cinc anys després de tota una vida a l’escola Baloo de Barcelona, però no ha pogut deixar les aules. Hi segueix vinculat com a mestre voluntari, una figura que el departament d’Educació va institucionalitzar el 2014 i que reconeix els docents retirats que fan tasques de reforç i assessorament als centres. “No venim a substituir cap mestre”, avisa Lázaro, que rebutja que s’aprofiti els voluntaris per fer feines estructurals. Fan activitats de suport, com llegir contes o encarregar-se de l’hort, i també “cedeixen mà d’obra voluntària” a entitats socials que necessiten docents, treballant amb nois problemàtics o fent classes d’idiomes a immigrants.

“Poc reconeixement”

“Hi ha molt poc reconeixement dels mestres jubilats”, lamenta Lázaro, que apressa l’administració a millorar el traspàs: “Quan vaig plegar, vaig estar un any fent cafès comentant la programació amb la meva substituta. Això no es paga. El departament sap qui s’ha de jubilar i podria facilitar d’alguna manera que els que ens retirem orientem els que arriben”.

Al Casino de l’Aliança, la Neus i la Carme es posen al dia i fan memòria: “El millor d’aquests anys ha sigut la formació que vam fer quan es va implantar l’ESO. Estar en contacte amb tants professors va ser una experiència molt enriquidora”. Però celebren la jubilació. “He tornat a ser jove”, diu la Neus, que fa un curs de gastronomia i alimentació a la Universitat de l’Experiència. La Carme s’ha apuntat a un projecte de l’ONU: “Vinc de les trinxeres i allà seguiré”.