Vèncer el silenci per sortir de l’infern

BarcelonaLes xifres oficials dels Mossos d’Esquadra indiquen que la violència contra les dones està molt lluny d’erradicar-se. El 2018 va ser l’any amb més denúncies -833 per agressions, 1.500 per abusos sexuals i 12.977 per violència domèstica-, però ni les alarmants dades reflecteixen l’abast real d’aquesta plaga social, perquè la majoria de víctimes no arriben a judici. Moltes tenen por de la reacció dels agressors i d’altres no se senten preparades per afrontar un procés judicial llarg, que les obligarà a explicar uns fets que a vegades se sancionen amb només una multa administrativa. Amb denúncia judicial o no, hi ha moltes supervivents que decideixen trencar el silenci com un primer pas per sortir de l’infern.

La Rosa, la Glòria i la Gemma en són un exemple. Entrevistades per l’ARA, posen veu, amb les seves històries personals, a les estadístiques. Han patit violència sexual d’homes -en un dels casos, un desconegut- i ho relaten perquè són conscients que el seu testimoni pot animar més víctimes a fer el pas. Així ho va dir l’escriptora i diputada d’ERC Jenn Díaz a l’ARA, després d’explicar al Parlament que havia patit violència masclista: “Si fa deu anys hagués vist una diputada dient el que jo he dit al faristol, potser m’hauria pogut reconèixer com a víctima”. Díaz explicava que un dels grans problemes a què s’enfronten és prendre’n consciència. L’escriptora ho havia escrit així a Vida familiar : “Ja sabia que tot allò no era el que es diu normal, no era tan idiota per creure-ho, però també vaig pensar que..., potser estàvem molt nerviosos, aquells mesos, sense diners, sense saber si en tindríem prou amb la meva feina, aquella vida no podia ser la que jo m’havia imaginat”.

La violència contra les dones no hi entén d’edats, orígens, classes socials. L’ONU va calcular que gairebé el 60% de les 87.000 dones assassinades el 2017 a tot el món van ser víctimes d’un crim masclista comès per les seves parelles, exparelles o familiars homes, cosa que converteix la llar en “el lloc més perillós” per a elles. El seu testimoni és clau per trencar estereotips i conscienciar que rere els números hi ha dones amb noms i cognoms que necessiten deixar enrere l’infern.

Rosa,

29 anys

“Em va trencar per dins i he hagut de reconstruir-me”

“Jo era alegre, positiva, feia esport i era competitiva, tenia ganes de canviar moltes coses i d’estudiar. Un dia, arriba una relació que et trenca tots els somnis, i quan en surts et preguntes: «On m’havia quedat jo abans d’això?» I has de tornar a trobar-te, sabent que ara ets una altra persona i que has de tirar endavant”. Així resumeix la Rosa -que tria un nom fictici per protegir-se- el que han estat per a ella els últims quatre anys, des que va denunciar l’home que la maltractava.

Una discussió forta -com tantes altres-, crits i, aquell cop, una bufetada amb tota la fúria que li va trencar les ulleres. “Quan vaig veure-les partides a terra, el mòbil esclafat contra la paret i vaig sentir el plor de la meva filla d’un any vaig dir-me «És inconcebible que ella visqui això»”, recorda. Havien sigut cinc anys de relació -la primera seriosa que tenia- en què no van trigar gaire a aparèixer els insults, les empentes, el control i l’enverinament de tot el seu entorn d’amics i família. “Em deia: «No vagis amb aquesta. Que no veus que et diu això per fer-te mal?», o es ficava amb mi perquè m’havia engreixat molt per l’ansietat però tampoc li semblava bé que anés al gimnàs”. Al llit, es posava violent si ella es resistia a tenir relacions sexuals.

La Rosa va anar posant distància amb les amigues -“No sabien què em passava perquè no els ho deixava veure”- i mentia als familiars que detectaven comportaments que no els agradaven. “Quan va estar segur del meu silenci, ell es va fer més fort”, constata. “Les ganes d’explicar-ho a algú, que algú et rescati, hi són, però conviuen amb una por que sembla insuperable”.

La primera declaració davant dels Mossos d’Esquadra després que el detinguessin va ser com un torrent, va dir per primer cop en veu alta coses que fins llavors només s’havia guardat per a ella. “Aquella nit estava tan alleugerida que vaig dormir com feia molt de temps que no dormia”. Enmig del qüestionari, però, la va desconcertar la pregunta de per què no ho havia denunciat abans: “No calia, ell ja sabia la resposta. Potser no ho he fet abans, però ara soc aquí”.

Avui la Rosa ha vençut la por de sortir al carrer que la va perseguir en aquells mesos en què totes les cares li semblaven la d’ell. Manté l’ansietat a ratlla -excepte quan li toca portar la seva filla a les visites amb el pare- i ha orientat la seva carrera professional al sector social, com somiava fer. Ha estat un procés gradual, però n’està satisfeta: “Ell em va rebentar l’autoestima, em va trencar per dins i per fora i he hagut de reconstruir-me”.

No ha estat gens fàcil, per molt que a la primera visita al centre municipal d’atenció a la víctima una treballadora li digués que la veia “prou bé”. La Rosa té sobretot un retret d’aquells dies: ningú la va prevenir de tot el que emocionalment li sobrevindria. “Tinc una família que m’ha fet costat, tenia feina i un sostre. Potser hi havia casos pitjors i jo ho anava trampejant, però de bé segur que no ho estava, només deixava que els altres tiressin del carro”.

"Si tens una filla, estàs condemnada a veure'l"

El que ha viscut, tot i que ha estat dolorós, també li ha ensenyat coses. La feina per retrobar-se amb ella mateixa encara continua. “El pitjor de tot és que quan tens un fill amb un maltractador estàs condemnada a veure’l; a mi em van dir que anés al psicòleg per assumir-ho”. Les visites regulars que ha de complir perquè la seva exparella vegi la filla són el principal focus d’ansietat amb què conviu. Mentre l’ordre d’allunyament era vigent, les feien totes al centre de trobada, amb vigilància. Ara algunes ja són pel seu compte i ella mira de d’evitar qualsevol mena de comunicació amb el seu agressor. Però no sempre pot. “Les institucions juguen a normalitzar una situació que no ho és gens, de normal. ¿Haig de jugar a la família feliç? Si abans ja no ho érem!”, es queixa.

Entre les descobertes recents, ara experimenta l’amor amb la seva parella actual. “He hagut d’aprendre a relacionar-m’hi, jo em deia que no podia ser tot tan fàcil”. I moltes coses que li trencaven els esquemes: “Sobretot quan ens enfadàvem i, especialment, com eren aquestes discussions en què jo esperava una reacció que no arribava mai”, destaca. Sortir a sopar junts, fer plans amb els amics, eren activitats que li eren desconegudes en parella, així com sentir el suport d’un company. “La feina de salvar-me l’he feta jo, però ell em dona forces i m’anima en el camí”. E.F.

Glòria,

28 anys

“Em deien que exagerava, que eren coses de parella”

M’han violat i he patit violència psicològica: fins que no ho dius no ho superes”. Sis anys després que passés, la Glòria va verbalitzar per primera vegada tot el que havia passat entre ella i qui durant dos anys va ser la seva parella. No va ser fàcil: es va enfrontar al rebuig de qui considerava els seus amics, a la sensació de culpa, al seguiment i control de l’ex. Amb el temps, ha aconseguit trobar lectures positives d’uns fets que encara tenen efectes en el seu dia a dia: ara és més forta, més valenta, té més amor propi. Aquesta és la seva història.

Va començar a sospitar quan, durant un temps que es prenia una medicació que l’adormia, es llevava amb els pantalons abaixats i fins i tot alguna taca de semen. “Fins que un dia em vaig despertar i el tenia a sobre”. I aleshores, les excuses: “Deia que es pensava que jo estava desperta o que li donava peu”. A la tercera vegada que va passar va trencar amb ell. La tristesa per la ruptura va barrejar-se amb la decepció pel rebuig dels amics. “El més dur de tot ha sigut la falta de suport: em deien que exagerava, que eren coses que podien passar en una parella”.

“Com tirar-se al buit”

No va ser fins molts anys després que va adonar-se que no ho havia superat. En un viatge amb la colla castellera on s’havien conegut va coincidir amb ell a soles en una habitació. “Em van venir flaixos. Quan estàvem sols em va sortir tot”. Havia estat sis anys sense ser ella. “No em reconeixia, estava estranya”, recorda. Un amic li va aconsellar escriure la seva història, que va acabar publicant anònimament al seu blog. “La sensació d’explicar-ho va ser com tirar-se al buit”, diu.

Posar paraules i emocions al que havia viscut va alliberar-la. Va explicar-l’hi a la seva mare, va buscar ajuda professional. Gràcies a una educadora i una psicòloga va començar a ser conscient que la relació que havia tingut era “tòxica”. “Jo no he vist fins ara com em tenia cohibida, com em controlava”, expressa. Però l’escrit en aquell blog devia resultar una amenaça per a ell: “Em va començar a perseguir perquè no volia que se sabés”.

L’efecte catàrtic d’explicar-ho per primer cop no va ser en va. “Abans no m’estimava, ara sí”, explica la Glòria. Ara està repetint una experiència semblant, perquè és una de les 16 noies d’Igualada, Barcelona i Saragossa que participen en el projecte Cendres, una exposició fotogràfica de sensibilització de la violència masclista. La seva impulsora, Rut Mateu, ha posat en contacte vuit supervivents amb vuit fotògrafes per explicar amb imatges les seves experiències, però no “des de la victimització, sinó des del procés de recuperació”. La Glòria està preparant des de fa setmanes les fotografies que li farà Marina Méndez. “Hem anat quedant i tibant de fils, per fer una anàlisi d’on venia i com estic ara”. I ara té emocions contraposades, així que les imatges reflectiran des de la llibertat d’explicar el seu malson o la sororitat teixida amb col·lectius feministes fins a les dificultats amb el sexe o amb dormir acompanyada que encara té ara.

L’exposició els està servint a totes dues: la Glòria està escrivint els records d’aquella etapa; la Marina s’ha adonat que d’una experiència terrible se’n pot sortir “reforçada”. “Potser mai arribo a tenir l’autoconeixença de la Glòria. Si mai em passa una cosa semblant, tinc tot el que ella m’ha ensenyat on agafar-me”, diu.

La Glòria arrossega encara els efectes del que va patir. Ha reaprès el significat d’estimar, s’ha tornat més exigent amb els nois i s’enfronta cada dia a les seves pors, des de caminar sola pel carrer a entrar al local de la colla castellera, on sap que se’l trobarà. “Que em torni a passar també em fa molta por”, admet. “Em pregunto molt si les coses negatives es quedaran sempre”. Per desfer-se’n, almenys simbòlicament, es tallarà els cabells després de fer-se les fotos. L’última vegada que ho va fer acabava d’escriure per primera vegada que la seva parella l’havia violat. “Si no ho dius no ho superes”. L.V.

Gemma,

25 anys

“Denunciar és una putada però val la pena”

Imagina que vas pel carrer un dia d’estiu i et violen. Reuneixes forces per denunciar els fets. T’enfrontes a un llarg procés judicial. Et fan declarar davant de l’agressor. El condemnen a set de presó, cinc d’allunyament i una multa de 6.450 euros per indemnitzar-te. Uns diners que no has rebut i que, si reps, tampoc curaran el mal que t’han fet. Això és el que li va passar a la Gemma quan tot just havia fet els 18 anys. “Denunciar és una putada, està molt mal muntat, però al final va valer la pena”, assegura.

Anem al principi. Anava a dinar a casa la seva àvia quan un fort cop a la nuca la va fer caure a terra, a l’entrada d’un pàrquing. Primer va pensar que li volien robar l’ordinador portàtil que duia penjant, però s’equivocava. “ Como grites, te mato. No te quiero robar ”, li va dir. Cinc minuts no són res, excepte si t’estan violant: “Em va posar la mà per dins la samarreta, em va tocar els pits i em va tirar a terra. Vaig notar com ell al meu darrere es treia el cinturó. Em va abaixar els leggins i em va posar els dits per dins. Vaig veure que si no sortia d’allà em violava i vaig arribar a pensar que preferia que em matés”. La situació límit que estava vivint li va fer treure totes les forces que tenia: va cridar tant com va poder, i va lluitar contra el braç d’ell que intentava ofegar-la. L’agressió va durar poc però va ser tan violenta que va haver de dur collar ortopèdic un temps i li van quedar ferides als genolls.

Dos testimonis dels fets

Els crits van alertar els veïns. Van aparèixer una dona i un home i l’agressor va fugir corrents. Però tant la Gemma com la dona li havien vist la cara, un detall clau per acusar-lo després. Van arribar els Mossos d’Esquadra i una ambulància, que la va portar a l’Hospital Clínic.

No té gaire bon record d’aquella primera visita, perquè el metge li preguntava per detalls concrets de manera “poc delicada”. “Em van dir que seria difícil però em van recomanar que denunciés. Òbviament vaig dir que sí”. Els Mossos li van ensenyar unes carpetes amb desenes i desenes de fotografies de violadors que actuen a Barcelona. El va reconèixer primer en una de les imatges i després en una roda de reconeixement. I va esperar el judici.

Aquell any no va ser fàcil. “No recordo que fos terrorífic, però sí que em sentia desorientada”, diu. Va començar la universitat, es va enamorar. Fins que va arribar el dia del judici. “Vaig entrar per la porta i gairebé em desmaio”, recorda. Va armar-se de valor i va explicar fil per randa el que havia passat. Encara ara recorda amb una barreja de frustració i ràbia que ho hagués de fer sense protecció, perquè el jutge no va deixar col·locar una mampara que l’aïllés del seu agressor. Fins i tot la va fer girar perquè davant del tribunal digués que l’acusat era efectivament qui l’havia agredit. L’home, que va negar-ho tot i va arribar a dir que hauria ajudat la víctima si l’hagués vist, va ser condemnat per una agressió sexual amb penetració. Encara és a la presó.

Tot i el llarg i dolorós procés de denunciar, la Gemma recomana a les víctimes fer-ho. Però també reclama a l’administració facilitar les coses: “Fer proves d’ADN, agilitzar el procés i deixar declarar amb mampara”.

“Tot això m’ha afectat a nivell sexual”, admet, i explica que, malgrat tot, ha aconseguit gaudir del sexe, sobretot gràcies a les dues parelles que ha tingut després. Encara ara, quan va a casa l’àvia i passa per aquell pàrquing, se li remou alguna cosa per dins, quan recorda com a plena llum del dia, per un carrer on hi passava gent, un home va abusar d’ella quan tenia 18 anys. L.V.