Els titelles avantguardistes fan 25 anys

BarcelonaEn Joan-Andreu Vallvé és com en Geppetto, el pare de Pintoxo. Ell, però, ha tingut molts de fills amb braços i cames de fusta o de metall i ànima pràcticament humana: més de 150. I és que 25 anys, des que amb la seva dona, Julieta Agustí, van decidir crear el Centre de Titelles de Lleida, donen per a molt. A l'hora de celebrar un quart de segle no pensen ser gens discrets: representen durant tot el mes de febrer Mowgli, l'infant de la selva al Teatre Nacional de Catalunya, on van estrenar aquest mateix espectacle fa 12 anys; en preparen una versió en francès que presentaran al Festival Mundial de Titelles de Charleville-Mézières; participaran en diversos festivals europeus; viatjaran per tot Catalunya i celebraran la 22a edició de la Fira de Teatre de Titelles de Lleida -en són els fundadors- amb quatre exposicions pròpies. L'infatigable Vallvé, que fa més de quaranta anys que es dedica al món de les marionetes, diu: "Tenim molts fronts oberts".

Subsistir durant 25 anys amb un teatre estable a la ciutat de Lleida dedicat exclusivament als néts de Pinotxo no ha de ser fàcil: "Quan vam començar amb la Julieta ens ho vam plantejar com un projecte de vida, i hi vam posar tot el cor i tota l'ànima", explica Vallvé. A més, el Centre de Titelles de Lleida és trencador: "Per mi el titella és una obra plàstica que pren vida davant els ulls de l'espectador; no seguim la tradició titellaire, sinó que reivindiquem l'experiència plàstica, aquest és el nostre segell". A tot això cal afegir-hi un punt d'obstinació, perquè quan Vallvé i Agustí van començar no hi havia gaire afició: "Havíem de fer descobrir què eren i què podien ser els titelles, per això insistíem que la gent vingués al Centre de Titelles de Lleida, obrís els ulls i veiés que els titelles no són només ninots sinó que és un drama plàstic, és art conceptual, art d'avantguarda".

Vallvé no sap què és l'esgotament. Quan li preguntem si estan preparant algun nou espectacle, respon amb un rotund i energètic "Sempre!". De fet, aquests dies, el Centre de Titelles de Lleida ha tingut rondant pels escenaris catalans Petit Elefant , Els músics de Bremen , El somni de l'espantaocells i Mowgli i és a punt de publicar Del llapis a l'escenari , la història gràfica dels muntatges d'aquests titellaires de la Terra Ferma.

Vallvé té un altre projecte en ment: el museu de titelles de Catalunya, que hauria de tenir la seu al remodelat convent de Santa Teresa, on la companyia ja treballa actualment. L'edifici és propietat de la Paeria de Lleida i el fundador del Centre de Titelles de Lleida voldria que fos un espai d'experimentació, d'investigació, de formació amb tallers i de trobada de titellaires, un espai obert on es mostressin els fons de la pròpia companyia i d'altres com el del titellaire Harry V. Trotzer, per exemple, que conserva l'Institut del Teatre de Barcelona. Hi ha l'espai i hi ha el projecte, les primeres obres estaven emparaulades per al 2011, però falta el finançament públic: "De moment, està bloquejat per problemes econòmics", explica Vallvé.

Mentre el museu no arriba, aquest Geppetto lleidatà repassa la història d'alguns dels més de 150 titelles que ha creat al llarg d'un quart de segle d'història. Pel que fa a enamorar-se, no s'ha enamorat de cap de les marionetes: "Més que enamorar-me de personatges, jo m'enamoro dels muntatges. Però potser un dels més significatius va ser Hansel i Gretel , perquè va ser la primera òpera que vam fer amb el Liceu; El petit elefant , perquè sempre m'ha despertat molta tendresa; i Mowgli, l'infant de la jungla, que es va fer fa 12 anys i ens va marcar molt, va ser una aposta pel canvi i l'inici d'una nova etapa".

Ara, continua aquest titellaire vocacional amb més de quaranta anys d'experiència, potser és el moment d'un altre canvi: "La naturalesa ens ho demana, però ja no sé si em toca a mi fer-lo o, simplement, preparar-lo perquè el duguin a terme les noves generacions".