Bona part dels establiments històrics especialitzats en la venda de torrons tenen els seus orígens en artesans procedents d'Alacant que, a mitjans del segle XIX, van començar a vendre els seus productes a Catalunya. Des de llavors, aquests torronaires, juntament amb els d'Agramunt i els confiters locals, han proveït les taules de Nadal de com a mínim sis generacions de catalans.
Al principi, els alacantins s'instal·laven a Barcelona de manera temporal. Arribaven per Tots Sants amb un vaixell carregat de dolça mercaderia i tornaven a casa després d'exhaurir les existències. Els productors d'Agramunt els esperaven de mala gana, i com que els lleidatans solien portar barretina i els valencians barret rodó, es va fer habitual la "batussa de la barretina amb el barret", segons explica Joan Amades al Costumari català .
A Barcelona, la venda de torrons es feia a la plaça Reial i a la Rambla, fins que el 1888, amb motiu de l'Exposició Universal, l'Ajuntament va fer fora els venedors ambulants. Els torronaires d'Alacant van passar dels taulells de fusta situats a la via pública a ocupar petits locals situats en porteries.
Avui, alguns dels establiments situats en porteries segueixen funcionant. Pertanyen a descendents d'aquells comerciants nòmades. Només a l'eix Portal de l'Àngel- Cucurulla n'hi ha tres. La família d'Antoni Planelles va començar venent torrons a la plaça Reial, el 1868 va obrir la primera porteria al carrer Cucurulla i avui ell és propietari de quatre establiments en un dels carrers més transitats de Catalunya.
Des del 1954, l'empresa llueix el nom Planelles Donat, en virtut de l'enllaç de la família que havia posat en marxa el negoci amb una altra amb qui havien emparentat. Com és fàcil suposar, els Donat també eren xixonencs que freqüentaven Barcelona per vendre els seus torrons.
A Barcelona hi ha altres comerços de torró originaris d'Alacant. És el cas de Tomàs Sirvent, Casa Colomina o La Valenciana; mentre que a Tarragona hi ha José Sirvent Garrigós; a Lleida, Vicente Candela, i a Girona, Victoriano Candela. Tots ells tenen en comú la comercialització de teules de Xixona i Alacant, encara que alguns d'ells incorporessin després la venda de gelats i orxata.
Per a aquelles famílies, havia perdut el sentit seguir vivint a Xixona. Així que es van instal·lar a Barcelona, encara que sense oblidar mai d'on provenien. En primer lloc, per una raó sentimental, al cap i a la fi, molts encara hi conserven casa i terres, però en últim terme també per una qüestió pràctica. Si volen que les seves barres llueixin el distintiu Denominació d'Origen de Xixona, estan obligats a utilitzar ametlla marcona d'aquella procedència i a elaborar allà mateix el producte.
Això sí, cada febrer, quan arriben les festes de Sant Sebastià, molts xixonencs catalans es retroben a Xixona per participar en les festes locals. Com diu l'anunci, és el moment de tornar a casa, encara que en el seu cas sigui passat Nadal.
