El trastorn mental, un tabú que encara s’amaga a la feina

El 48% dels afectats no expliquen la seva situació per evitar discriminacions en l’entorn laboral

“Vaig amagar el meu trastorn de salut mental a tothom durant 33 anys, però en fa un parell vaig decidir dir-ho, també a l’entorn laboral”, explica Xavier León. Aquest comercial de 51 anys en fa més de 35 que pateix un trastorn d’ansietat i depressió vinculat a un cas de bullying de quan era petit. León admet que no sap què és el que el va portar a revelar aquest aspecte tan personal de la seva vida, però, en canvi, sí que té molt clar per què se n’amagava: “No ho vaig dir mai a ningú per l’estigma social; per por del rebuig i el menyspreu que encara generen els trastorns mentals”, assegura.

Quan ho va explicar, primer ho va dir a la seva família, després als amics i finalment a la feina. Aquest darrer àmbit, el laboral, és un dels més difícils d’afrontar pels afectats, per por de possibles discriminacions i fins i tot de represàlies. L’acomiadament és el tipus més extrem de rebuig i és, precisament, el que va patir el Xavier quan va haver de demanar la seva primera i única baixa laboral. “Suposo que la mútua va traslladar a l’empresa que era per depressió. Quan em vaig reincorporar el meu cap em va cridar per explicar-me que feien una reestructuració i que prescindien de mi”, recorda.

Situacions com aquesta fan que, com el Xavier, el 48% de les persones amb trastorns mentals (que agrupen un ventall enorme de situacions: des de l’estrès, l’angoixa o el dèficit d’atenció fins als brots psicòtics o la depressió) amaguin -o haurien volgut poder amagar- la seva situació a la feina, segons l’estudi L’estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya, fet el 2016 per l’associació Obertament, la UAB i la consultora Spora Sinergies. D’aquestes, pràcticament set de cada 10 ho amaguen als seus superiors i el 52% tampoc ho han explicat als companys.

De fet, l’informe també apunta que, entre els que s’atreveixen a verbalitzar-ho, el 40,6% diuen que han rebut alguna vegada un tracte injust en l’entorn laboral relacionat amb el seu trastorn, com ara burles, coaccions, culpabilitzacions o bé un control excessiu sobre la seva feina.

“Tota la vida he sentit a la feina comentaris que m’han fet mal, com ara «a aquest el que li passa és que és un gandul i el que hauria de fer és espavilar-se», i això et reforça la por d’explicar-ho”, explica León, que assegura que amagar el problema tampoc hi ajuda, perquè priva els afectats del suport que els poden donar les persones més properes.

L’associació Obertament, que treballa activament en la lluita contra l’estigma social d’aquests trastorns, assegura que és “cultural, vinculat a quan hi havia manicomis i aquestes persones s’apartaven de la societat”, assenyala la portaveu de l’organització, Ariadna Rogero, que admet que “la por de la discriminació en l’entorn laboral és molt recurrent”. I reconeix: “Tenim col·laboradors catedràtics, periodistes, alts executius i de tota mena, que quan han hagut de buscar feina ens han demanat que despengem tot el material que tenim d’ells a les xarxes”. Una ocultació que, segons Rogero, empitjora el trastorn perquè obliga els afectats a recordar totes les excuses que utilitzen.

Els trastorns i el mercat laboral

Malauradament, les dades confirmen el temor dels pacients. La taxa d’atur de les persones amb un trastorn mental supera el 60%, és a dir 44 punts per sobre que la mitjana espanyola, segons l’estudi. Un cop fora, reincorporar-se al mercat laboral també és més complicat. El 19% de persones amb algun trastorn asseguren haver estat tractades injustament en una entrevista de feina. L’informe també apunta que les empreses associen els trastorns mentals amb un pitjor rendiment del treballador. “Jo quan vaig decidir buscar feina vaig buscar assessorament”, reconeix l’Aníbal, de 22 anys: té TDAH i ara ha aconseguit un contracte de tres mesos en una empresa de neteja.

L’Aníbal va triar el programa especial d’inserció laboral de Barcelona Activa, centrat específicament en aquests joves. “Tenim un doble objectiu: acompanyar en la inserció i la permanència en el mercat laboral i detectar els casos d’abandonament d’estudis que es podrien retornar al sistema educatiu”, explica la directora de programes transversals, Lorena Ventura. En un any aquest equipament municipal ja ha donat servei a més de 200 joves entre 16 i 35 anys que pateixen “algun trastorn o malestar psicològic”. “En el meu cas, sempre he preferit explicar-ho d’entrada i buscar empreses que són sensibles amb aquests temes”, reconeix l’Aníbal.

Tots els actors coincideixen que per evitar l’estigma el que cal és més coneixement i tractar cada cas individualment.