El trenet de la llibertat

CunitHan sortit de la residència a pas lent i en fila índia, un darrere l'altre, i amb les mascaretes tapant-los part de la cara. Alguns es desplaçaven amb l'ajuda d'un caminador, d'altres anaven agafats del braç d'un auxiliar. Però per a tots era la primera vegada en un any que sortien d'aquelles quatre parets. A la porta, aparcat a la calçada, hi havia el tren. No ha sigut fàcil pujar-hi, però ningú ha deixat anar ni una sola paraula de queixa. "Jo pensava que seria un tren dels de veritat, dels que van per la via. On anirem amb això?", ha comentat un pèl contrariada Josefa Nieto, un cop ja acomodada en un dels seients del vagó. Però ho tenia clar: "Jo vaig on em portin".

El tren no era dels que van per la via, sinó dels que recorren els carrers carregats amb turistes. D'aquells als quals saludes des de la vorera al passar i que no tenen ni portes ni finestres, només bancs i un sostre per protegir-se del sol. Aquest dimecres els seus passatgers no eren turistes –perquè han desaparegut del mapa amb el coronavirus–, sinó persones grans que viuen a la residència L'Alzina de Cunit, al Baix Penedès, i que no havien trepitjat el carrer des que va començar la pandèmia el març de l'any passat.

"Volíem fer alguna cosa perquè poguessin sortir, però sense perill de contagiar-se i mantenint la distància de seguretat", explica la directora del centre, Ingrid Ortiz, sense poder dissimular l'emoció. Així és com se'ls va ocórrer la idea de llogar un tren turístic i passejar els residents pels carrers del poble.

El tren ha arribat aquest matí de dimecres amb un tràiler des de Lleida i a les onze ja hi estaven muntats la primera tongada d'avis, tocats amb un barret de palla que portava el nom de la residència. Per sort feia sol i, tot i que bufava un vent lleuger, la temperatura era agradable.

"Doncs no sé on ens portaran", deia una altra passatgera, Eleonora Núñez, de 79 anys, una mica aclaparada pel gran enrenou que ha provocat la seva sortida i la de les altres persones grans de la residència. No hi havia ni un sol familiar, però sí càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes que els atabalaven a preguntes. "On van?", "¿com ho han passat aquests mesos tancats al centre?", "¿estan contents?" "Ens porten a dinar fora", ha contestat Maria Cortijo per dir alguna cosa, perquè a dinar no hi anaven, ha assegurat la directora de la residència. Però, això sí, a prendre el sol i que els toqués l'aire després de tants mesos tancats.

Abans de marxar, el maquinista ha fet sonar el xiulet i s'ha desencadenat una ovació dels pocs que observaven el gran esdeveniment a la porta de la residència. "És que hem demanat als familiars que no vinguessin per evitar que hi hagués massa concentració de gent", ha aclarit la directora. També en aquest moment la propietària del centre, Maria Àngels Mateos, ha demanat un aplaudiment per a l'alcaldessa de Cunit, Dolors Carreras, que no s'ha volgut perdre el moment històric i fins i tot no ha pogut evitar que se li escapés alguna llagrimeta. L'Ajuntament ha finançat la meitat del cost del lloguer del tren.

També plorava, i sense dissimular, Rosa Maria Bayot Galan. "La meva mare, el meu pare i el meu sogre van al tren. Pobres, feia mesos que no sortien!", deia emocionada. "És que visc aquí al costat i quan he vist el tren m'hi he acostat". Segons deia, la seva mare té les capacitats cognitives reduïdes i no pot parlar, però aquest dimecres pagava amb la cara: a ella i a tots els passatgers del tren se'ls veia radiants de felicitat.