Caricaturista polític, pintor, historiador de l'art i crític, Feliu Elias (Barcelona, 1878-1948) va tenir tres vides, encarnades pel mateix nombre de personatges. Els dibuixos els va signar com a Apa, pseudònim pel qual gairebé és més conegut que pel seu propi nom. I les crítiques i els assaigs, com a Joan Sacs, un nom extret d' Els mestres cantaires de Nüremberg wagnerians. El MNAC ha tornat a posar d'actualitat aquesta figura polifacètica amb l'adquisició a la galeria de David Cervelló Ros d' El barret nou , un oli del 1935 que va pertànyer a Joan Antoni Samaranch. Amb aquesta són vuit les pintures d'Elias que hi ha al museu. Sis són natures mortes, el gènere que més va conrear. L'altra és la cèlebre La galeria . Al gabinet de dibuixos del museu s'hi conserven també prop de 400 dibuixos d'Apa publicats en les moltes publicacions amb què va col·laborar.
Tot aquest conjunt d'obres fa del MNAC el museu on el fundador de la revista Papitu està més ben representat. La resta de la seva escassa obra pictòrica, poc més d'un centenar de teles, està molt dispersa. En tenen el Museu de Sabadell i el de Montserrat. Les altres són en col·leccions privades o bé no se sap on són.
Malgrat que la gran exposició sobre Feliu Elias es va fer fa 25 anys al Museu d'Art Modern, Helena Llorens, conservadora adjunta del MNAC, no creu que a Elias no se li hagi fet justícia. "El 1981 Maria Lluïsa Borràs ja el va incloure a l'exposició Les realismes 1919-1939 del Centre Georges Pompidou de París, i fa pocs mesos vam prestar La galeria per a l'exposició Caos y clasicismo: arte en Francia, Italia, Alemania y España, 1918-1936 , que es va veure al Guggenheim de Bilbao. A hores d'ara la fortuna internacional de Feliu Elias ja no es pot posar en dubte", diu Llorens. Així i tot, segons Francesc Fontbona, historiador de l'art i estudiós de la seva obra, la personalitat "molt forta" de l'artista és encara poc coneguda pel gran públic.
Ni modernista ni noucentista
"Va ser un personatge de contrastos, contradictori, però no incoherent. Per exemple, va criticar de manera frontal el Modernisme, però alhora era un gran admirador de Wagner, una de les fonts dels modernistes", recorda Llorens. Segons Fontbona, va ser un personatge "complex", que es resisteix a qualsevol etiqueta. "Com a artista era molt germànic, però d'idees era molt afrancesat. No se sentia noucentista, però va estar vinculat al Noucentisme. Malgrat que es va enemistar amb Eugeni d'Ors, Feliu Elias és l'altre gran intel·lectual de la seva generació", afirma Fontbona.
Des d'aquesta perspectiva, Elias apareix, doncs, com una figura central de la cultura del seu temps. Va ser el primer a escriure les biografies d'artistes catalans del segle XIX com Benet Mercadé, Simó Gómez, Joan Colom i Xavier Nogués. "Els encàrrecs per escriure-les els va rebre de les institucions oficials", matisa Fontbona. A més d'aquestes monografies, Elias va ser un dels primers historiadors de l'art catalans amb obres com l'encara imprescindible L'escultura catalana moderna (1926-28). I també va ser un crític d'art molt temut, i tothom esperava saber la seva opinió.
De Nonell a la Nova Objectivitat
En el vessant artístic, la pintura d'Elias evoluciona d'una manera orgànica. En les seves obres primerenques s'hi pot observar la influència de la pinzellada d'Isidre Nonell, de qui va ser un bon amic. Més endavant les seves obres estan caracteritzades per un realisme molt detallista, tal om es pot veure a El barret nou . Aquesta minuciositat, que beu directament de la Nova Objectivitat alemanya, és una de les causes per les quals la seva producció és tan reduïda. Només va fer exposicions individuals, i totes van tenir un catàleg més aviat curt.
Encara que va ser un enemic aferrissat de les avantguardes, el retrat que va fer al seu germà Lluís el 1907, conservat al Museu de Sabadell, té detalls gairebé surrealistes, com el gat clavat al tronc d'un arbre que va pintar per relatar les trapelleries comeses pel seu germà petit.
El valor de les coses senzilles
Un got de llet, una llimona, una ampolla, un rellotge, un quadern, una caixa de cartró... Moltes de les natures mortes de Feliu Elias estan protagonitzades per objectes humils. Als retrats, els personatges també fan activitats quotidianes: escombren, cusen o, com la dona d' El barret nou , són capturats en la intimitat. Més que explicar una història, de què la pintura seria un detall gairebé fotogràfic, les escenes tenen valor per si mateixes, sosté Fontbona. Com la personalitat del mateix pintor, la senzillesa dels actes que va immortalitzar es va desgranant en innombrables detalls.
