El 50% de l'última generació d'astronautes de la NASA ja són dones

BarcelonaSally Ride va ser la primera dona americana a viatjar a l'espai amb la NASA. Ho va fer el 1983, 22 anys després que el primer astronauta de l'agència espacial, Alan Shepard, s'hagués enlairat a bord d'una missió comandada pels Estats Units. Uns mesos abans ho havia fet el soviètic Yuri Gagarin, a qui la primera dona, Valentina Tereshkova, va seguir dos anys després, el 1963.

A l'Amèrica dels anys 60, quan van començar els primers viatges a l'espai, ser dona era motiu suficient perquè la NASA trametés amablement una carta amb la inapel·lable negativa de formar part de l'agència. Més de cinquanta anys després, les coses han canviat molt. Per primera vegada a la història, la meitat de l'última generació d'astronautes que ha entrat a l'agència especial nord-americana són dones.

Només vuit persones podien formar part d'aquesta última classe de futurs viatgers espacials, que van començar a entrenar-se el 2013. Anne McClain, Jessica Meir, Christina Hammock i Nicole Aunapu van ser seleccionades en una feroç competició entre 6.100 candidats. Ara, dos anys després, el seu entrament ha acabat i estan llestes, junt amb els seus quatre companys, per viatjar a l'espai. Mart serà, probablement, el seu destí final.

Les quatre dones, de 36, 38 anys i 37 anys, ja han volat en missions de combat a l'Iraq, han sobreviscut a condicions extremes al Pol Sud i s'han sotmès a exigents proves de fortalesa física i mental. Dues d'elles, a més, són mares. Si finalment viatgen a Mart, hauran de fer molts sacrificis, i admeten que deixar enrere la família serà el més dur. En una entrevista a Glamour, però, deixen clar que viatjar al planeta vermell seria un somni fet realitat.

Ja quan anava a l'escola, Jessica Meir va dibuixar-se a ella mateixa a sobre de la Lluna, vestida d'astronauta. Anne McClain explica que amb tant conflicte al món, l'exploració de l'espai pot ser un far per a l'esperança. "A ningú li importa la raça, la religió o la nacionalitat en els viatges a l'espai. Tots formem part de l'Equip Humà", assenyala. L'astronauta, militar i pilot d'helicòpter, afegeix: "Des de l'espai no pots veure les fronteres. El que veus és un planeta solitari. I aquí hi som tots, tan enfadats els uns amb els altres. M'agradaria que més persones poguessin fer un pas endarrere i veure què petita és la Terra i com depenem els uns dels altres".

La menstruació, l'excusa perquè les dones no anessin a l'espai

En els 22 anys que van passar des que els americans van deixar que la primera dona viatgés a l'espai, moltes van intentar ingressar a l'acadèmia sense èxit. En els inicis de l'agència, el principal argument que s'esgrimia per negar l'accés de les dones a l'espai era la menstruació.

L'any 1964, investigadors del programa Dones a l'Espai van suggerir –sense tenir-ne evidències– que combinar "una persona psicofisiològicament temperamental" amb una "màquina complicada" era una mala idea. Als anys 40, de fet, s'havien publicat estudis –fets per homes, esclar– en què es relacionaven els accidents aeris amb les pilots que menstruaven.

D'altres, però, esgrimien motius de salut per negar a les dones el seu lloc a l'espai. Temien que la microgravetat pogués incrementar la incidència d'endometriosi, i que la sang menstrual pujaria per les trompes de Fal·lopi fins a l'abdomen, causant dolor i altres problemes de salut. Ningú havia fet cap estudi per provar-ho, així que no hi havia informació per donar suport o refutar aquesta tesi.

Shea Seddon, una de les primeres astronautes de la NASA, va explicar en una entrevista com havien aconseguit tombar aquest aparent impediment. "Vam dir: què tal si no ho considerem un problema fins que ho sigui? Si algú es posa malalt a l'espai sempre podem tornar. I aleshores ja ho tractarem com un problema, però de moment considerem que no ho és".

Un dels motius que també van acabar decidint l'agència espacial, a banda de la pressió social, va ser el fet que enviar dones a l'espai era remarcablement més barat que enviar-hi homes: ocupaven menys espai i menjaven menys. Un estudi fet per Glenda Callanen el 1975 recollia tots els avantatges de dur dones a l'espai, al qual s'hi van afegir d'altres més polèmics, –en aquest cas fets per homes– on es plantejaven els beneficis que podrien tenir els astronautes de gaudir de la companyia de dones.

Escrit el 1971, deia: "És possible que les dones, qualificades des d'un punt de vista científic, es puguin persuadir per cedir el seu temps i les seves energies a millorar la moral de la tripulació. Així i tot, aquest tipus de situacions podrien crear tensions interpersonals més potents que les tensions sexuals que es podrien arribar a alliberar".

A pesar de la misogínia d'aquests memoràndums, l'agència aviat va haver de donar la raó a Seha Seddon. La menstruació no suposa cap problema a l'espai. Tot i que algunes astronautes es prenen pastilles anticonceptives per simple comoditat, el període menstrual es produeix en microgravetat en iguals condicions que a la Terra, i uns tampons són suficient.

"Què li passa al cos d'un astronauta quan s'està un any sencer a l'espai?": el nou experiment de la NASA