Adéu a Londres

"A Londres? Un altre cop? No sé pas què li trobes!" Sí, ja ho sé, el temps és fastigós i la paraula estiu és un eufemisme. Però si em veiéssiu ara mateix potser ho entendríeu.

Som a la grada superior del Royal Albert Hall la meva companya, el nen i jo. Després de fer una cua curta, educadament i sense presses, com només aquí les saben fer, tenim tres tiquets per entra-hi, a cinc lliures per cap. Estem estirats amb una manteta a terra, amb el tàper ple de macarrons per sopar i una cerveseta per fer-los tirar avall. Sí, no és pas cap broma, estem fent un pícnic a la galeria del recinte més venerable de la capital. No patiu, ningú ens renyarà. Al nostre voltant hi ha avis amb gandules portades de casa fent la becaineta abans de l'inici del concert, parelles festejant entre copes de vi blanc, nens amb ninos i joguines fent lluites i empaitant-se. Sota nostre la London Philharmonic Orchestra bressola la nostra última tarda a la ciutat amb la simfonia número 4 de Txaikovski.

Sí, el temps és fastigós i la paraula estiu és un eufemisme, però què voleu que us digui, em temo que tornarem a Londres una altra vegada.