El sacsejador de consciència

Aquest estiu he llegit un llibre que es diu En el mar hi ha cocodrils . Explica, en primera persona, el periple d'un nen afganès des del dia que sa mare l'abandona perquè, lluny d'ella, busqui una vida millor fins que arriba a Itàlia, on les portes finalment se li obren i el conviden a viure un futur incert, però un futur, al cap i a la fi. El llibre no és gaire llarg, la narració flueix com una conversa i les imatges que s'hi evoquen són tan senzilles i devastadores alhora que és impossible no llegir-lo d'una tirada. Alguns dels passatges parlen de travessies eternes, d'esclavatge inhumà i de dies sense aigua, sense llum, sense esperança i sense consol. Devastador. Punyent. Sacsejador de consciències. Un cop llegit, el vaig anar a deixar al prestatge. Per fer-ho, vaig passar per davant de la cuina i vaig sentir que l'aixeta perdia aigua. Una gota darrere l'altra! Quants dies feia que estava així? Quanta aigua havia desaparegut per l'aigüera? Aquesta aigua pot salvar una vida, com la del noi del llibre! Després d'un parell d'intents ho vaig aconseguir: l'aigua va deixar d'escolar-se per aquell tub. Ben fet!, vaig pensar. I aleshores vaig tornar al sofà per mirar què feien a la tele, mentre de fons l'aixeta tornava a perdre aigua i jo tornava a no sentir-la.