Quan toca ser arbre

Maleta a casa després de carretejar-la quatre pisos sense ascensor. Desolació per les eternes obres de l'edifici del davant que no s'acaben mai. Pudor desagradable de patates passades que van quedar oblidades en algun armari i que s'han florit de fàstic i tristesa. Dutxa d'aigua freda perquè s'ha espatllat l'escalfador i mort de l'única flor que resistia al balcó barceloní.

Diu que les plantes, com que tenen molt de temps per pensar i observar, són l'ésser viu que més filosòficament accepta el seu destí. Les arrels les priven de llibertat però, en canvi, les fan grans coneixedores de les coses essencials. Se sap que n'hi ha algunes que fins i tot parlen i són sàvies conselleres. Ahir, passejant pel port, un arbre sense arrels em va dir que marxar sempre no té cap sentit si no existeix un lloc al qual tornar. Ulisses ho sabia bé. Vint anys de retorn, però, donen per molt, un se'n va fent a la idea a poc a poc. Les petites odissees d'un estiu, en canvi, només ajuden a empènyer millor el fred d'un altre hivern quan toca ser arbre. La maleta tancada a l'armari. Els balcons oberts per sentir que aquí també fa olor de mar. Una mica de terra nova per una altra flor i l'ànim preparat per tornar a començar. Bon retorn.