Qui eren els veritables pares de Lucy?

La identificació d'un crani d’almenys 3,8 milions d’anys trenca la línia de l’evolució

 

El crani d’'Australopithecus anamensis' trobat / Museu Natural d'Història de Cleveland

Els coneixem com a Lucy i Senyoreta Ples, científicament 'Australopithecus afarensis' i 'Australopithecus africanus'. Són les dues espècies d’australopitecs més conegudes gràcies al nombrós registre fòssil que les acompanya. En termes clàssics, sempre s’ha considerat que formen part de la línia de temps que explica l’evolució, de manera que l’aparició d’una comporta la desaparició de l’altra. Fins ara, que s’han presentat en societat les restes fòssils de MRD-VP-1/1. Es tracta d’un crani gairebé complet d’'Australopithecus anamensis', una espècie poc coneguda i de difícil encaix a l’arbre genealògic. L’anàlisi de la troballa permet afirmar que Lucy i MRD van conviure almenys 100.000 anys. Les característiques morfològiques i les datacions de MRD fan pensar que també és un ancestre de Lucy i, per tant, un dels primers ancestres coneguts dels actuals humans. El descobriment es publica avui en dos articles a la revista 'Nature'.

El crani de MRD el va trobar el 2016, a la regió d’Afar, a Etiòpia, una de les zones més riques en fòssils antics, un equip dirigit per Yohannes Haile-Selassie, conservador del Museu d’Història Natural de Cleveland (EUA). L’equip feia més de quinze anys que treballava a la zona. Després de la troballa es van iniciar estudis paleoantropològics a partir de noves tècniques d’anàlisi, alhora que un equip de geòlegs ha establert l’edat i el context ambiental de l’australopitec.

Troben restes de denissovans, parent del neandertal, al Tibet

Segons l’estudi, el crani “representa un període comprès entre fa 4,1 i 3,6 milions d’anys”, un temps per al qual està resultant extremadament difícil trobar restes fòssils d’ancestres humans, tant en aquesta regió de l’Àfrica com en qualsevol altra part del món. La sorpresa dels investigadors, a més de trobar un crani en tan bones condicions de conservació, és la seva probable edat. Sempre s’havia considerat que l''A. anamensis' (MRD) era l’antecessor directe de l’'A. afarensis' (Lucy), de manera que el primer desapareixia en aparèixer la segona. Aquesta continuïtat en la línia temporal es trenca ara: “Lucy i els seus parents pròxims van conviure durant almenys 100.000 anys”, destaca Haile-Selassie en l’article publicat per 'Nature'.

D’altra banda, de l’estudi morfològic del crani també se’n desprenen dades sorprenents. Les més rellevants són la que emparenta part d’aquesta morfologia amb Lucy i la que, contràriament, assenyalaria MRD com el més proper als seus probables antecessors, en especial els pertanyents al gènere 'Ardiphitecus'. El trencament de la línia temporal, les correlacions en la morfologia del crani i el fet d’haver coexistit durant un període tan llarg de temps, apunten els investigadors, “obliga a repensar” l’origen dels primers ancestres humans i, pel cap baix, a “reescriure l’arbre genealògic”. Dit d’una altra manera: si bé no hi ha dubtes que Lucy és la nostra mare africana, MRD planteja dubtes raonables sobre quins serien els seus pares en la línia de l’evolució. 

Cronologia interactiva: l'evolució de la vida

Els dubtes prenen més volada si es té en compte el jaciment on es van trobar les restes, el de Woranso-Mille, a uns 550 kilòmetres de la capital d’Etiòpia, Addis Abeba. En aquest jaciment, que s’investiga des del 2004, s’hi han recollit fins a la data 12.600 fòssils que corresponen a 85 espècies diferents de mamífers. Entre elles, 230 troballes de fòssils d’homínids que tenen entre 3,8 i 3 milions d’anys. 

On vivia MRD?

Tot i que resulta pràcticament impossible determinar-ho amb exactitud, els investigadors sostenen que MRD era “molt probablement” un mascle jove que, com tots els australopitecs, ja era bípede. D’acord amb l’estudi geològic, l’exemplar ara identificat hauria estat enterrat al delta d’un riu que alimentava un llac d’origen probablement volcànic. El llac hauria estat encaixat per turons que donaven forma a un paisatge amb pics que s’enlairaven de forma sobtada. De la mateixa manera, l’anàlisi del pol·len i dels sediments permet dir als investigadors que hi havia zones boscoses a les ribes del delta o les vores del riu. No obstant això, hi havia un línia divisòria entre aquestes zones i el sistema que alimentava el riu, el delta i el llac, majoritàriament seca i amb pocs arbres. Totes aquestes característiques es detallen al segon article publicat a 'Nature'. 

Beverly Saylor, de la Western Case Reserve University, assenyala en aquest segon text que van determinar l’edat del fòssil en 3,8 milions d’anys després de trobar minerals en capes de roques volcàniques properes, de les quals es van estudiar les seves propietats químiques i magnètiques. Saylor va combinar les observacions de camp amb l'anàlisi de restes biològiques microscòpiques per reconstruir el paisatge, la vegetació i la hidrologia on segurament va morir MRD. “MRD vivia a prop d'un gran llac d'una regió seca”, explica Naomi Levin, coautora de l’estudi. Treballs futurs sobre aquests dipòsits haurien d’aclarir l’entorn on va viure MRD i la relació amb el canvi climàtic, i com va afectar l’evolució humana.