ENTREVISTA

“Als museus els hauria d’interessar el visitant habitual, no el turista”

Vicent Todolí ha dirigit la Tate Modern de Londres, la Fundació Serralves d’Oporto i ha estat director artístic de l’IVAM de València. Ara ho és al Pirelli Hangar Bicocca de Milà

Vicent Todolí (1958) recorre contínuament els set continents i ha dirigit un dels museus d’art modern més reconeguts del món. Però quan no visita Tòquio o Nova York, aquest valencià fill i net d’esporgadors es refugia a la seva localitat natal, el petit municipi de Palmera, a tocar de Gandia, on ha creat un jardí agrícola, el Bartolí, que acull fins a 400 varietats de cítrics. Ha heretat el viver i la passió familiar per l’horta. I no se n’amaga. Abans de qualsevol entrevista mostra ufanós la seva creació i regala enormes fruits que el convidat no sap ni anomenar. Però Todolí ja compta amb aquest desconcert, i té preparat un full amb un croquis que explica l’evolució de les taronges, llimes i aranges. Un grapat d’obsequis que el convidat ha d’acceptar sense protestar. Vaja, igual que quan es visita els pares i un s’emporta una carmanyola plena de fruita i verdura.

Quin és l’atribut que li ha permès arribar a dirigir una institució com la Tate Modern?

La curiositat, que ha estat sempre el meu motor. Quan era menut, el meu cap sempre estava volant i imaginant mons a través de la literatura. Recorde que el que volia era eixir. Als 15 anys ja vaig anar a Anglaterra un mes, i l’any 76, amb 18, vaig treballar tot l’estiu de guia juvenil per poder pagar-me un viatge en tren de 36 hores al Festival de Venècia. I a partir d’aleshores, tots els estius treballava i me n’anava un mes a Itàlia.

Ha dirigit museus públics com la Tate Modern de Londres o l’Institut Valencià d’Art Modern. Ara, però, diu que només li interessen les fundacions privades que no cobren entrada. Per què?

En una fundació pots fer una programació molt més lliure. En un museu depens de les entrades. El que vull és tindre total llibertat per programar i poder dedicar tot el meu temps a l’art i no a la gestió.

Ja que parla de nombre de visitants i entrades, ¿com valora que els museus s’hagin convertit en un gran reclam turístic?

Estem en l’època de Ryanair i podríem fer una anàlisi sobre el canvi que han viscut els museus en arribar la companyia a les seves ciutats. El problema no són els turistes, el problema és si s’elabora una programació pensant en ells i deixant de costat la missió real d’un museu. Els turistes són públic que potser et visiten una vegada i no tornen, però el públic que interessa als museus són els visitants habituals. Els que van a visitar la col·lecció quan es canvia, perquè les col·leccions es canvien precisament perquè la gent torne, i perquè en canviar la col·lecció també canvies les lectures de la història de l’art, perquè no hi ha una única història de l’art. El visitant que va només una volta al museu això s’ho perd.

Però sí existeix eixe corrent.

És cert que en ocasions s’han fet amb eixa idea. Per posar una ciutat en el mapa, és el cas del Guggenheim de Bilbao.

Què li sembla?

Jo vaig dir que no [a dirigir-lo]. Ha sigut un model que no ha funcionat perquè el volien fer en molts llocs i quasi no l’han fet en cap [hi ha museus a quatre ciutats: Nova York, Venècia, Bilbao i Abu Dhabi]. Era una fórmula nova per finançar-se, per tocar diners la casa mare. I jo vaig dir que volia anar a un lloc que començara de zero i que fos completament independent, i no a un museu que té la casa mare a Nova York. A mi em semblen molt més positius els projectes que surten de la comunitat, de dins cap a fora, i no a la inversa.

¿Les fundacions com la Guggenheim només pretenen guanyar diners?

Sí. Ells diuen “portem el coneixement, portem les obres”... Si no hi hagueren diners no les portarien. Són franquícies, tu pagues perquè te la porten. Actualment el problema és que els museus cada vegada tenen menys finançament i han de buscar altres vies d’obtenció de recursos. I quines són? Doncs molts canvis de programació per rebre moltes visites que paguen una entrada o fer viatjar la pròpia col·lecció. És a dir, en lloc de servir a l’art, uses l’art per sobreviure tu. Per això jo treballe en fundacions privades, perquè et lliures d’eixa esclavitud. Una part de la meua feina [a la Tate Modern] eren esdeveniments socials per recaptar fons, i hi ha un moment que et preguntes: paga la pena? Si en lloc de servir a l’art estàs servint-te d’ell... Si et converteixes en una fàbrica d’atraure turistes i en una màquina de recaptar...

¿Com resoldria la dificultat de comprensió que addueixen alguns ciutadans davant l’art contemporani?

L’ideal és anar sense prejudicis, i sabent que la història l’has de fer tu a base de vore, vore i vore. Els museus et donaran informació, és a dir, crosses, però el millor és caminar sol.

Però el ciutadà se sent intimidat pels grans noms. ¿Com s’ha d’atrevir a qüestionar obres d’icones com Picasso o Miró?

L’art el que hauria de potenciar és la capacitat crítica i que la gent no tingués por a expressar la seua opinió, perquè no fer-ho suposa renunciar a la capacitat d’anàlisi i a prendre decisions. L’art el que hauria de potenciar és això i no el conformisme d’arribar ja convençut. Però és la tendència en tots els camps, mitificar. I és inevitable. És el peix que es mossega la cua. Si els museus només fan exposicions d’autors que venen entrades, que són els més mitificats, cada vegada aquests creadors seran més mites, i els que no ho són cada vegada estaran més exclosos.

Més continguts de