DIA MUNDIAL PER A L’ELIMINACIÓ DE LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

Les víctimes més invisibles

Encara hi ha molts casos ocults de violència masclista que ni es detecten ni es denuncien, sobretot entre les dones a qui l'exclusió social ha deixat a l'ombra

LAIA SERÓ / GEMMA GARRIDO GRANGER

“M’amenaçava: deia que faria mal als meus fills”

La possibilitats de patir violència masclista es multipliquen quan la dona viu al carrer

Serà l’home sense nom, durant tota l’entrevista. La va maltractar, la va insultar, la va amenaçar amb fer mal als seus dos fills. Sobren motius per entendre la Pilar, que prefereix no pronunciar ni el seu nom. Per sort, ja fa anys que no el veu: “Ni ganes”. Diu que el record que en conserva és borrós, mentre respon a les preguntes li venen flaixosal cap. Com aquell dia en què la va agafar pel coll; com aquell altre que ho va tornar a fer.

Però, al principi, qui sospita res? Ells es van conèixer en un bar, com tantes altres parelles. Xerraven, prenien alguna cosa, es feien companyia... Fins que ell li va proposar de dormir junts, i ella li va dir que sí: “Quan dorms al carrer sempre pateixes per si algú t’ataca de nit; vaig pensar que ell em protegiria si passava res”, explica la Pilar, asseguda en una sala del centre d’acollida Assís, on la van ajudar a sortir del carrer. L’alternativa era estar sola “i una dona ho té més difícil sempre, també al carrer”, afegeix.

I llavors la història es repeteix: “L’últim que m’esperava era que el maltractador fos ell”.

Les intimidacions no van trigar a arribar. Poques setmanes després d’iniciar la relació, ella tenia uns diners estalviats i va decidir utilitzar-los per obrir un bar. “Em va començar a dir que tenia la culpa de tot, quan era ell qui em prenia els diners de les màquines per gastar-se’ls”, diu. El dia a dia s’espessia: menyspreus, insults, agressions.

A més, el pla inicial de la Pilar era dur el negoci amb el seu fill, el gran, que havia fet la majoria d’edat i amb qui mantenia la relació malgrat que ella vivia al carrer. Però l’home s’hi va ficar pel mig: “M’amenaçava dient-me que si el deixava faria mal als meus fills [el noi i una noia] i, de fet, un cop vaig haver de posar-me al mig per evitar que l’apallissés”. I així van seguir les pressions fins que ella va cedir i va triar apartar els seus fills d’ell encara que sabia que això significava perdre’ls definitivament. Violència masclista també és que facin mal a tot el que tu estimes. “No el vaig poder deixar mai, va ser ell: si t’amenacen els nens, una mare aguanta el que sigui”, diu encara adolorida.

I llavors, amb cura, el treballador del centre que l’acompanya intervé: “Això no ho sap el teu fill, no?” “No”, respon ella. “¿I estàs segura que vols que ho escriguin?”, li pregunta. La Pilar assenteix, i insisteix: “Sí, així, si ho llegeix, sabrà per què vaig tallar-hi el contacte”.

Gairebé fa deu anys d’aquell episodi. Ella ara comparteix un pis d’Assís. Amb la filla sí que hi va recuperar el contacte, ara sap que és àvia de dos netes. Quan l’hi preguntem, diu que animaria totes les dones que viuen al carrer a buscar ajuda. Que n’hi ha. I a totes les dones víctimes de la violència masclista: “Que denunciïn, que no tinguin la por que vaig tenir jo”.

“La veritable condemna era fora de la presó”

L’exparella de la Lisbet la va maltractar per primer cop als quatre mesos de relació

La trucada d’un amic de matinada va ser motiu suficient perquè la parella de la Lisbet estavellés el seu telèfon i l’apallissés per primera vegada. Només feia quatre mesos que havien començat la relació. En els tres anys que van estar juntes, vindrien moltes més pallisses. “Primer eren insults i bufetades per gelosia. Després les baralles van pujar de to i em donava cops de puny i puntades de peu per qualsevol cosa que la irritava. Aleshores jo la justificava dient-me a mi mateixa: «Què esperes si et passes la nit de festa o si no li deixes llegir els missatges?» Ho deixàvem molt sovint, però sempre aconseguia que tornéssim”, relata la Lisbet, de 23 anys.

La manipulació que la seva exparella exercia sobre ella la va empènyer a carregar tota sola amb les culpes d’un delicte comès per totes dues. “La vaig protegir i ella em va repudiar. Deia que no era el seu problema i que no volia saber res de mi”, explica la Lisbet, que és al Centre Penitenciari de Dones - Wad Ras des de fa dos anys. “Però quan vaig voler canviar la declaració, com que podia perjudicar-la, em trucava i em deia que m’estimava i que m’esperaria fora”, recorda. Creient que estava enamorada, va ignorar els consells del seu advocat, i no només va tornar a exculpar l’agressora, sinó que van allargar la relació.

Mai va gosar a explicar el seu calvari a ningú. Des de petita havia polit una imatge falsa de força i seguretat perquè “no volia semblar feble als ulls dels altres”. Una disfressa que, diu, la seva ex aprofitava per controlar-la: “Em convencia que era l’única que em coneixia i que sempre tindria cura de mi”. Amb l’ajuda de Patrícia López, psicòloga, finalment va posar punt final a aquella relació violenta: “Vaig dir prou i vaig obrir els ulls: la meva veritable condemna era fora de la presó. La vida, o l’amor no només són trompades com jo havia viscut”.

“Ni un dit a sobre”

I és que cada pallissa que rebia era pitjor que l’anterior. Encara que la policia li recomanava denunciar la xicota per violència domèstica, ella mai ho va fer. Una nit, alertats pels veïns, els Mossos la van denunciar d’ofici i van aconseguir que s’interposés una ordre d’allunyament. Amb tot, setmanes després, la parella va trencar la mesura voluntàriament. “La seva família em trucava i em demanava plorant que tornés amb ella. Jo creia cegament que se’n penedia, que no ho tornaria a fer, i no podia ni sabia dir-li que no”, admet.

Ara la Lisbet reconstrueix la seva vida tot i viure reclusa, i gaudeix organitzant activitats, com el teatre i el voleibol, amb les companyes del centre. “Quan surti de la presó seré lliure de debò i no deixaré que ningú torni a esmicolar la meva autoestima. Ningú em posarà un dit a sobre o m’aïllarà”, es promet.

Més continguts de