Una vintena d’escoles i instituts de Barcelona es convertiran en museus “vius”

BarcelonaUna llibreta vella en què una nena descriu l’inici de la Guerra Civil. Una col·lecció d’objectes científics de fa dos segles. Un gramòfon i uns LP amb cançons infantils i amb discursos de Franco que es feien escoltar als alumnes. Els expedients acadèmics de personalitats del país que van estudiar en col·legis de Barcelona, com l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol. Peces històriques i exemplars únics que podrien formar part d’algun museu d’història, però que es guarden en una vintena de centres educatius i que ara l’Ajuntament museïtzarà per assegurar-ne la conservació. L’objectiu no és exposar aquestes peces sinó donar-los un ús pedagògic i didàctic, perquè els alumnes puguin aprofitar-les per aprendre.

“A través d’aquests objectes podem entendre el nostre passat i d’on venim. És el llegat de milers de nens i sistemes educatius que han format part de Barcelona”, expressa Marc Cuixart, el coordinador del projecte per convertir en petits museus aquesta vintena de centres. Són les escoles i els instituts que formen part de la Xarxa d’Escoles Històriques de Barcelona, integrada pels centres creats abans del 1939 i que també comparteixen el patrimoni arquitectònic, l’orientació pedagògica i la quantitat d’arxius documentals que guarden. Un dels centres és el Jaume Balmes, que el 1857 es va convertir en el primer institut de la ciutat i de la província de Barcelona.

“Dignes d’un museu nacional”

El Balmes, juntament amb les escoles La Farigola, Àngel Baixeras i Mossèn Jacint Verdaguer, són els quatre centres en què s’ha començat a fer un inventari per catalogar tot el contingut material, patrimonial i educatiu que hi ha. La joia de la corona de l’institut de l’Eixample és la col·lecció d’instruments científics antics, en què hi ha una màquina per fer radiografies, projectors i diversos utensilis químics. “Hi ha objectes dignes de ser portats a un museu nacional perquè només n’hi ha un o dos al món”, assegura Cuixart.

Ell és un dels principals dinamitzadors de la iniciativa. La idea va sorgir arran d’un llibre sobre l’obra arquitectònica del seu avi Josep Goday Casals, que va dissenyar la majoria d’aquests centres històrics. Durant la recerca va comprovar en primera persona que hi havia escoles que havien conservat, amb més o menys cura, milers d’objectes de gran valor cultural i històric i va voler garantir-ne la continuïtat, com fan en altres països. Va aconseguir el suport de l’Institut Municipal de Cultura, la direcció general d’Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni de la Generalitat, l’Ajuntament i el Museu d’Història de Barcelona (Muhba), que és l’organisme que vetlla per les peces i en garanteix la conservació. Amb un equip de sis persones més -i fons de l’Ajuntament i la Generalitat- van començar pel Balmes i La Farigola, i ara seguiran pel Verdaguer i el Baixeras.

Quan l’equip de catalogadors va arribar al Balmes, la iniciativa va entusiasmar Carmen Montaner, bibliotecària del Balmes i una apassionada de la història. Encara recorda que, fins no fa gaire, l’institut es desfeia de llibres i mobles “perquè eren vells i molestaven”. Per evitar que torni a passar, es vol atraure la resta de centres històrics perquè també cataloguin el seu patrimoni material. L’eina per fer-ho és un pla director que els servirà de pista d’aterratge i els guiarà en els passos per convertir-se en museus “vius”. “No obrirem una secció en un museu per exposar-hi els elements que tenim a les escoles, com si fos un repositori, sinó que tot es quedarà als centres perquè siguin útils per a la feina pedagògica que s’hi fa”, explica Miquel Àngel Essomba, comissionat d’Educació i Universitats de l’Ajuntament. Es preveu que els centres habilitin una “aula històrica” amb els objectes, i també un magatzem per guardar arxius i emmagatzemar el material. L’últim pas -el més difícil- serà digitalitzar tots els objectes a través del Muhba perquè tothom hi pugui accedir. Entre els centres històrics de Barcelona hi ha l’Escola Collaso i Gil i els instituts Lluís Vives, Pere Vila i Menéndez y Pelayo.

“La història de Barcelona no es pot explicar sense la història de l’educació, perquè ha sigut un element vertebrador i essencial des de sempre”, assegura Essomba. La museïtzació vol donar a conèixer la història dels centres educatius a partir de materials i objectes d’abans de la Guerra Civil, reivindicant un llegat que la comunitat educativa ha sabut mantenir fins ara.